Els entesos diuen que són set. Sense saber-ne mica sospito que, així com la medicina, des d’Hipòcrates, ha fornit una anatomia del cos, els pares de l’església, fins a Gregori el Gran també forniren una anatomia de l’ànima. Compartim amb tots els humans tenir dos pulmons, un cor i un fetge, i també compartim l’experiència de pecat, del mal, entès com a dimensió negativa de la nostra imperfecció, la qual s’expressa arreu a través d’aquestes set enormitats de l’ànima. Els pecats capitals absorbeixen, com forats negres, el nostre pitjor estil, les nostres truculències i malignitats, generació rera generació.

Ens és llegut de distingir els pecats actius dels reactius, per bé que tot intent de classificació és artificiós. D’entre els primers l’ira i la supèrbia són els més perillosos. En opinió de Pla la supèrbia és el pecat capitalíssim, perquè desorbita la gent i la torna absolutament ximple i ridícula. El pecats reactius -la peresa, l’enveja i l’avarícia- vénen immediatament després. L’enveja (invidere, mirar amb mals ulls) es projecta malignament cap enfora i l’avarícia cap endins; ambdues, juntament amb la peresa, van minant l’ànima. En general en els peresosos sempre hi ha “alguna coseta més”, diu Jordi Galí.

La gola i la luxúria podrien semblar menys malignes. No ho són pas. A diferència dels anteriors no es drecen contra el proïsme sinó contra un mateix, contra el temple de l’Esperit que no és poc. La comissió de qualsevol pecat produeix, si més no les primeres vegades, un trencament irreparable; l’experiència no s’oblida fàcilment. D’altra banda el nostre món està tan amarat de cristianisme que quan perilla la noció de pecat es produeix una certa perplexitat col·lectiva, un moderat horror vacui, que cadascú canalitza en funció de la seva ideologia.

Hi ha una esquerra que en la prostitució primer de tot hi veu l’ofensa a la dona; si no hi haguessin usuaris, diu, no hi hauria prostitució. L’usuari esdevé, així, l’esca del pecat, mentre que la professional es desdibuixa en víctima de l’explotació sexual masculina. Aquesta esquerra no s’adona que si alguna cosa iguala les persones és la còpula; no hi ha paritat més gran. Però com que l’abstracció és còmoda, a més de platònica i parcialment certa, vinga perseguir l’usuari. L’esquerra es torna especialment perillosa quan pretén eradicar la prostitució; abans no es convenç que l’empresa, la que sigui, està condemnada al fracàs, pot haver tingut ocasió de fer molt mal.

Temps enrere l’esca del pecat, el vas d’iniquitat, era la prostituta. Els acusadors d’aleshores estaven convençuts que sense elles la prostitució no existiria. La seva fantasia era també parcialment certa, com l’anterior. Avui, si més no, tots hauríem de saber que la prostitució requereix la concurrència simultània de la prostituta i del client. Ambdós són igualment necessaris, amb independència de qui arriba primer i de qui ja s’està esperant. La resta, com l’ou o la gallina, és pur bizantinisme.

També hi ha una dreta frívola que debilita l’horror vacui, ara per baix, negant-lo. Considera que la prostitució és un servei, una mercaderia com qualsevol altra; el client paga un preu o contraprestació per una activitat taxada i perimetrada, IVA inclòs, que presta una professional. La prostitució, per a aquesta dreta, és un acte neutre, com anar a la perruqueria o al gimnàs. No s’equivocarà gaire qui afirmi que el primer que es ve a buscar en aquests antres és la tendresa. Una tendresa brutal, si vostès volen, en Van Gogh, i plena de “fidelitat” en Josep Torres Campalans, segons Max Aub. Una tendresa que es torna verí en Schubert i piano en Nietzsche però que sempre, invariablement, el temps acaba domesticant en hàbit.

Mai la cuina de disseny no assolirà el nivell de les arts primigènies com la música o la pintura. La nouvelle cuisine sempre serà un art –un artifici- de segona o de tercera divisió perquè confina, per sota, amb un pecat capital, la gola. Tot polític sap que el Capitoli està molt a prop de la roca de Tarpeia. De manera molt similar, ningú no pot conèixer millor que l’alcohòlic el petit trajecte que separa la degustació del delirium tremens.