La manera més encertada d’anar al Tickets és demanar tota la carta. Triar, si depèn de nosaltres, sempre sol acabar malament, primerament perquè desconeixem la carta i segon, perquè no som nosaltres els que sabem què val la pena i què no fins passades moltes, moltíssimes vegades. A banda que la carta rota constantment i és impossible estar-ne al dia si no visites el santuari cada setmana. Deixar-se fer és la manera més encertada de conèixer un restaurant i la que et dóna un resultat més exacte de la seva cuina. Al Tickets aquesta manera passa per demanar absolutament tota la carta, amb algunes clares excepcions. El número de comensals recomanable ha de ser més gran de 3 però mai superior a 5. Si sou dues parelles l’encert és total i si sou un grup d’amics, 4 o 5 és també una xifra molt adequada: més és abusiu i compartir segons què es fa difícil, a banda que els sopars de multitud sempre acaben sent un fracàs gastronòmic.
Els plats que crea l’Albert són, la majoria, aquest procés d’elaboració i construcció seu, imaginari i resultat. És l’essència del Tickets i el que val la pena tastar. Després tenim aquells plats que són el producte sense tractar, sense la intervenció de la mà de Déu, com els plats de pernil o algun formatge, o les anxoves o fins i tot alguna carn, que encara que tingui un procés de cocció el tractament és mínim i no paga la pena. És tot això el que podem descomptar del Tickets per centrar-nos amb la resta i poder absorbir tota la carta d’una tirada. Si es fa així es pot tastar en una sola nit tot el que un home és capaç de posar a l’abast del gran públic. Calen, també, alguns bisos, i em sembla que no cal dir que el Tall de parmesà n’és un d’ells, només per mític i perquè és un regal que un dels plats insígnia d’ElBulli 97 sigui ara a peu de carrer, accessible per a tothom.
(Podeu veure les imatges a la dreta de la pantalla)
