Tinc por. Tremolo i em tremolen el sentiment i la paraula, em trontollen els principis i es paralitza l’acció. Tinc por del que vaig perdre ahir, por de demà i por d’avui. Tinc por de la vida, dels mons paral·lels que encara no veiem, del futur que un demà que ja no serà demà sinó avui ens acabarem trobant. Tinc por del ramat que em mira i fa que sí o que no i assenyala i somriu o riu o observa i estima o odia per dins. Tinc por de vosaltres, por de tu, de què faràs, de què diràs, però sobretot, tinc por de mi. Tinc por de què faré jo quan tu facis, de què diré jo quan tu diguis. De què pensaré o no pensaré però acabaré dient quan tu callis, només perquè tindré por del meu silenci. També tinc por de quan el meu cor i la meva lògica diguin sí i els teus ulls i el teu cap i tot tu facis que no. O al revés, quan creguis un sí rotund però el meu cos i el meu jo diguin que no i que no i quan és que no és que no, encara que el meu no no sempre sigui no i sovint em deixi convèncer. Què faré, què diré, què sabré. Tinc por de no saber, o, millor dit, de saber saber. De saber saber ara, demà, i l’altre. De saber saber, saber pensar, saber ser conscient del que existeix i el que és mentida. És por de tornar a tenir por, i de no saber que només és això, una por tonta, una por meva, meva i només meva que puc fer fora quan vulgui. Por de la meva pròpia por. Por de mi. Deixa-m’ho repetir: por de mi. Que gilipolles.
