Quan fa un mes, aquestes lletres només eren una idea, el títol era Tinc una amiga embarassada. Un mes després, ha vingut la primavera, o el virus s’ha escampat via grup de whatsapp, i ara el títol és el que és. Quatre. Tinc quatre amigues embarassades i a mi em ve el drama.
Em sembla que us sento: “D’acord, tens quatre amigues embarassades, i què?”. Sí, d’acord, sé que per aquí ja hi heu passat tots els que veniu abans i em direu que tinc manies, que res, que viure és anar tirant, però jo no hi havia passat, escolta, que els meus trenta-dos anys són frescos i les crisis existencials comencen a créixer ara. A més, aquí vinc —feia massa que no venia, per cert— a parlar de mi i de les meves lletres i dels meus moviments sísmics a l’ànima. Deixeu-me queixar, deixeu-me explicar, deixeu-me desfer una mica la llosa que pesa posant-hi paraules.
Tinc quatre amigues embarassades. Tinc quatre amigues embarassades i amb la primera vaig plorar d’il·lusió i d’alegria —perquè veníem d’un altre embaràs d’un nen que no va aprendre a respirar mai—, però amb la segona la sorpresa em va rebentar el cap, em va agafar amb la guàrdia baixa i em vaig fotre a plorar desesperada i desitjant fer-me petita petita i esborrar-me del tot amb una goma Milan nata de color verd. És com ser a les vies d’una estació amb tot de trens d’alta velocitat posant-se en marxa, i jo quieta resant al cel perquè la vida no m’atropelli. La tercera i la quarta no han fet més que augmentar la sensació de vertigen, de mareig, de descol·locament, de no saber on soc i de fer passos en fals mentre el meu voltant corre amb ganes.
A trenta-dos anys és la primera vegada que em toca de prop, el tema. Perquè ha passat dues vegades més però una és a Nova York i la vida va per pantalla i l’altra és a l’Empordà, que si vius a Barcelona ve a ser el mateix que Nova York o més lluny. I si no m’he acabat d’acostumar a una doncs en surten tres més, per fer-me trontollar del tot o per passar la crisi grossa ara i així ja ho tenim fet. Totes quatre saben que me n’alegro per elles, que la vida és vida i que s’ompliran d’amor i de l’escalfor d’un estiu que dura sempre, però no puc evitar aquesta espiral fosca que m’agafa sempre que les coses canvien. Tinc sensació que elles, com a persona, moriran amb el part, que deixaran a quiròfan tot el que eren fins ara i que naixeran de nou, amb el nen que els naixerà de dins, com a mares. La persona que els limita a la pell deixarà de ser i es transformarà en una persona amb espai afegit, primer en forma de bebè enganxat a sobre i després en forma de nen que corre però no gaire lluny. Que potser és en un altre espai físic però que sempre més serà present en les seves converses, els seus somnis i els seus dies. I em fa por que això ens situï tu aquí i jo allà, i el temps ens allunyi els camins de manera inevitable encara que l’amor que ens tenim s’entesti a trobar cruïlles.
És una barreja entre l’enveja del germà gran quan en ve un de nou, d’haver de compartir els pares, i del vertigen de la vida que va endavant i no serà mai com era. Si busqueu Un riu de fang, del Pau Vallvé, això últim ho diu perfecte: “voldria parar el temps i que tot es quedés per sempre en el present”. Que s’han acabat els concerts perquè sí, les improvisacions, les copes de vi i els cines. Que si ara ens veiem poc encara ens veurem menys. Que fa temps que fem plans de mama però ara duran un cotxet encadenat perquè no ens penséssim pas que encara som joves amb una vida sencera per arrencar a ballar on sigui.
La vida era senzilla quan anàvem a escola i tots fèiem primer, i després segon, i després tercer i tots sortíem a la mateixa sortida de l’autopista. Però ja fa onze anys que ens van deixar lliures al món, i uns van de pressa i altres no, i uns fan revolts i miren postes de sol i altres volen anar a cent quaranta i ja són a Holanda. Un dia d’aquests vaig explicar a una nena que tenia tres amigues —encara em pensava que eren tres— que tenien un bebè a la panxa, i em va preguntar amb tota l’emoció del món si jo també el tenia, i si jo també el tindria algun dia. No ho sé, reina. De moment el que tinc és un nus gros perquè hauria d’estar contentíssima per aquestes mosses i els seus bitxos ploraners, perquè seré tieta i els hi faré pessigolles i altres coses —no penso canviar ni un bolquer, ja ho tinc dit a tothom—, però la balança se’m decanta cap a l’altra banda. Des de dins només puc pensar que elles quatre, que feien camí amb mi, estan disposades a tenir la vida d’algú a les mans, ser responsables directes de la vida d’una altra persona, i a mi m’agafa de tot només de pensar què fer si em diu mama, m’he fet un tall al dit. Estan disposades a ser pilar fonamental, a ser llanterna, a ser flotador. A prendre decisions que afectin directament una altra vida. I jo que m’altero perquè no sé ni decidir quina pel·lícula de Netflix veure dissabte a la tarda. Disposades a tenir algú amb una llista d’obligacions per complir a part de les pròpies. I jo que ahir vaig comprar-me coses per fer pollastre al curri per sopar i vaig acabar fotent-me una bossa de patates i una cervesa.
La vida es mou i jo voldria clavar-la a terra. Cantar el que hem cantat sempre, menjar el que hem menjat sempre, fer que dir sempre tingués sentit. Però la vida es mou, i la gent corre. Tinc quatre amigues embarassades i l’a prop i el lluny se m’han fusionat d’una manera tan bèstia que soc més caos que mai. Que sembla ben bé que la del cubata d’hormones sigui jo, i mira, a mi també em surt panxa, però aquesta ve dels vermuts, dels bons dinars i dels viatges a la nevera a buscar una mica més de xocolata.
