Ahir al matí, alguns dels treballadors de TMB van acordar realitzar una vaga del personal de metros i autobusos durant els dies 27, 28 i 29 de febrer i 1 de març. Els dies que Barcelona celebrarà el Mobile World Congress, un congrés que situa Barcelona al mapa mundial de les TIC i que l’any passat va tenir un impacte econòmic d’uns 275 milions d’€.
A més, segons estimacions de la Generalitat, el fet que Barcelona hagi estat escollida capital del Mobile, fa que s’organitzin activitats al llarg de tot l’any, fet que es traduiria en una injecció econòmica de 375 milions d’€ l’any i la creació d’uns 5000 llocs de treball temporals.
Ja no és només que perjudiquin l’impacte directe que puguin tenir els prop de 60.000 visitants que s’esperen al congrés, també hi ha l’indirecte. El de les persones contractades temporalment per esdeveniments com aquest, el networking que poden fer les empreses catalanes amb d’altres del sector (només un 4% dels expositors són catalans, hi ha molta feina per fer en aquest camp), el de les possibles empreses que invertirien en engendrar negocis a Barcelona perquè els hi agrada la ciutat i hi veuen futur, guanyar terreny en l’àmbit de la societat de la informació, etc.
Fa temps que sentim a dir que una de les coses que hem de fer per sortir de la crisi és crear ocupació d’alt valor afegit i deixar el totxo. I aquest congrés és un molt bon aparador per empreses de tecnologia, que veuen Barcelona, i hi decideixen invertir. Empreses en la línia del districte 22@, que miren cap al futur. Aquesta és la responsabilitat de país que tenen els sindicats de TMB?
Ja començo a estar una mica farta que l’egoisme d’uns quants serveixi per impactar negativament la gent que tenim ganes de treballar i sortir d’aquesta crisi arremangant-nos i treballant. Això no treu que no sigui partidària d’altres mesures aplicades a responsables més directes de la crisi o a gent que abusa del sistema, com per exemple la limitació dels sous de directius d’entitats bancàries rescatades amb fons públics. Però al que em refereixo és que el que no poden fer és paralitzar el transport de tota la ciutat els 4 dies més importants de l’any, econòmicament parlant.
Perquè tinguem clar el poder de negociació d’aquest col•lectiu, donaré una simple dada. La meva jornada laboral per aquest 2012 és de 1800 hores anuals, el Conveni col•lectiu de treball del sector de les indústries siderometal•lúrgiques de la província de Girona, per als anys 2010-2013 fixa la jornada laboral en 1742 hores anuals, mentre que el conveni dels treballadors de TMB la fixa en 1674 hores anuals tant pel 2011, com pel 2012. És a dir, es queixen perquè els hi congelen el salari, quan des del 2009 han reduït hores i en treballen 116 menys que jo anualment. Ja no he volgut mirar què cobren, no fos cas que m’indignés massa.
Crec que en ple segle XXI, ens cal replantejar-nos el paper dels sindicats, entre aquesta protesta i la dels Mossos d’Esquadra, que només ens porten que disgustos. Sembla que s’hagin decidit a enfonsar Catalunya com a tal. Ni l’estimen ni la respecten. Què deuen pensar a Europa quan llegeixen la premsa i veuen aquestes coses? Segur que en algun moment els hi passa pel cap la pregunta de per què no van donar la capitalitat del congrés a algun altre competidor, com Paris, Munich o Milà… Un dels motius d’aconseguir-la va ser la xarxa de transports, no ho oblidem.
Com piulava avui a twitter un amic meu, “Pensar que perjudicar TMB farà millorar la situació dels seus treballadors és tenir atrofiat el sentit de la lògica”
