La passió i el combustible de l’Albert Adrià sembla no tenir fi. Després d’obrir el Pakta, un restaurant de cuina nikkei, que barreja la cultura nipona i la peruana, ara s’atreveix amb una vermuteria, o més ben dit un celler, que és un concepte més nostrat. És una celler i el concepte juga en funció de tots els elements clàssics d’un establiment d’aquestes característiques però la realitat és que el que allà dins s’hi fa sobrepassa els límits de qualsevol celler convencional. L’Albert juga a fer de cada restaurant un concepte únic, totalment impregnat de la marca de la casa, i es nota. A la Bodega 1900 hi tenim des de les olives mítiques d’El Bulli, passant per unes xips casolanes, fins als molletes del Tickets transformats en entrepans petits i colossals.
L’ambientació està ben aconseguida, i així com la majoria dels seus locals resulten incòmodes o massa moderns –potser única crítica d’aquests germans-, a la Bodega hi pots seure còmodament i tot té aquest toc clàssic sense pretensions. És el mobiliari de les persones que no volen aparentar res però que en canvi ho fan tot tan fantàsticament bé que demostren de quina qualitat estem parlant. El servei podria ser al Tickets o al Pakta o fins i tot al 41º, tota la il·lusió de servir-te com si fossis el rei de la casa sense excessos ni pompositat. Aquí s’hi ve a gaudir del menjar, de l’essència del món Adrià sense arriscar-nos a gastar-nos molts diners i tornant a la cuina més antiga però alhora reformada. El treballar de l’Albert és una revisió de la cuina clàssica de vermuteria, de celler, traslladada al seu món, interpretada de la manera que només ell sap, i per suposat millorant-ne l’origen.
Les patates xips, per exemple, que es fan allà mateix, són la sofisticació d’una patata. És una patata, res més que una làmina de patata fregida, però hi ha en aquesta patata tota la força d’un passat que et retorna a la boca, al cervell i a l’ànima. I el millora. Som davant de la cuina d’un geni i tot allò que toca ho perfecciona, ho poleix. Com si per sobre de cada plat hi passés la vareta màgica que converteix un plat banal com són unes xips en misteri, aura. La salsa de vermut que hi aboques al damunt. Impressionant. Tot està mil·limetrat per molt que vulgui semblar un simple celler.
La part calenta de la carta és un bogeria. Els molletes, tots tres, són de premi. No hi ha cap altre bar a Barcelona que pugui treure d’aquesta senzillesa un gust tan sofisticat. No es tracta de fer un entrepà d’avantguarda o trencador, es tracta de saber triar l’entrepà i farcir-lo de les coses que cal farcir-lo, mimant cada detall per convertir-lo en quelcom excels. La ploma ibèrica, que es desfà la boca; el pebrots escalivats que l’acompanyen, que semblen brasa pura. No hi ha gustos complicats però seria complicadíssim arribar a obtenir aquest gust. I tot sembla tan fàcil, i tot rutlla tan natural que et creuries que tu mateix podries entrar a la cuina i provar de fer l’invent.
La Bodega 1900 és el darrer cel d’aquest home però no serà pas l’últim. Tècnicament és perfecte, però més enllà d’això hi ha la passió i l’estima que es nota en cada mossegada, i amb aquests elements és impossible no continuar endavant. És l’home que Déu posà a la terra per obrir Barcelona al món, i tal i com ho està fent fins ara, la seva passió i el seu talent semblen no tenir fi.
