La Comunitat de Madrid ens deixa aquesta setmana la victòria inapelable de la candidata popular Isabel Díaz-Ayuso, també conegut com l’efecte Ayuso. Una victòria que es tradueix amb un mapa de la comunitat madrilenya tenyit de blau completament i fregant la majoria absoluta. Ens ha d’interessar, el que passa a Madrid? O el que passa a Madrid, queda a Madrid?
Malauradament, i als fets ens remetem, la història més recent ens deixa victòries aclaparadores de la dreta més reaccionària i populista arreu del món: des de Salvini a Itàlia, fan declarat d’Ayuso, per cert,…passant per Donald Trump als Estats Units i arribant a Bolsonaro al Brasil. Tres lideratges polítics que arrosseguen tota una massa social acrítica i que guanyen eleccions sota proclames populistes i, a voltes, sense cap consideració democràtica. La simpatia i bona entesa d’Ayuso amb el partit ultradretà de VOX a Madrid, amb Rocío Monasterio al capdavant, no és casual ni buscat. És una realitat, dura i que cal explicar.
Perquè justament és formant-nos i informant-nos, l’arma més poderosa i a l’abast de tothom, com podem arribar a entendre com funcionen i com pensen. Perquè no és que guanyi Ayuso, és com guanya i en base a què ho fa.
Per tant, la conclusió és que no. El que passa a Madrid no queda a Madrid. El que passa a Madrid és el reflex d’un temps i d’un espai. I una prova que, o assenyalem el que és populisme i el que és demagògia, o seguirem en aquesta construcció d’una societat acrítica i sense opinió, només enlluernats per un mateix camí, recte i sense cap drecera, on tothom va fent via sense preguntar per què ni com. I qui no entengui que el que passa a Madrid no queda a Madrid és que segurament no ha entès res de res.
