“Tot fent camí” és el títol que vaig donar a un dels meus reculls de poemes (tots inèdits, ai las!) i he trobat que era també un bon títol per l’article d’avui. Pels que creiem que la independència és per Catalunya l’única alternativa per garantir la seva supervivència identitària i assegurar la justícia i el benestar socials, l’etapa actual del procés ens exigeix uns nervis sòlids com cables d’acer. Dia per dia, tot fent camí, hem de desbrossar-lo enmig d’una jungla de declaracions i de contradeclaracions, d’acusacions sortides de rumors i de rumors sortits d’acusacions, que no tenen més base que l’interès partidista o personal de qui les fa. A primera vista sembla un campi qui pugui suficient per fer desesperar al més coratjós. O sembla l’expressió del caos, que en la llengua hebrea designen com a “tohubawohu”, un interessant mot que ja fonèticament sona a olla de cols.
He dit, ben intencionadament, que ho sembla a primera vista perquè, per mi, tot aquest batibull que estem vivint és la cosa més natural del món. Si tot pogués anar tan fi, amb tanta generositat mútua per part dels actors polítics, amb tanta unitat en els elements essencials, ja faria molts anys que seríem independents. Però les coses són com són. Som un país relativament petitet, amb les virtuts i defectes propis del nostre entorn cultural mediterranis i, valents o bojos com som (un o altre adjectiu depén de qui s’ho mira), ens preparem a fer un pas excepcional, dels que no es fan cada dia a la vida política dels pobles. La gent (dins i fora dels partits) té consciència de què no és cap decisió fàcilment revocable, cap cosa que es decideixi en una legislatura i es pugui canviar en la següent. Uns hi veuen avantatges decisius, altres només hi saben veure perills latents. Uns volen (volem) accelerar, altres volen fer una frenada brutal. Tot aquest safareig de suspicàcies i de desconfiances és, però -crec jo-, un acompanyament inevitable en un procés de la radicalitat del nostre, i com més s’acosta el moment de la veritat, més palesa es fa aquesta radicalitat i més por fa als que encara no tenen (o no volen tenir) consciència de tot el que ens hi juguem, als que creuen que “no serà tant” i que, seguint dins de l’Espanya actual, podrem seguir fent la viu-viu de sempre (aquesta viu-viu que s’està convertint en un mort-mort).
Si escombrem, però, tota la brossa, tota la xerrameca inútil, i ens atenem als fets, crec que ens trobem amb dos fils concrets i positius. El primer és que, entre els partits sobiranistes, hi ha una entesa de base inamovible, la fita de la independéncia, que (ni que sigui més lentament del que voldríem) s’acabarà concretant en fórmules utilitzables i positives de cara a guanyar les eleccions del 27-S. Allò que encara no pot assegurar ningú és com seran aquestes fórmules, perquè durant aquest estiu segurament viurem en tots els partits catalans forts moviments tectònics, tant d’esperats com d’inesperats (no cal posar exemples que tots tenim al cap) i que ens portaran fins a la Diada d’aquest any a un escenari polític més clarificat i possiblement més atractiu per molta gent a la que costa de decidir-se.
Un dels molts i excel·lents aforismes rimats del meu bon amic Albert Jané diu: “qui no sap què decidir, es perdrà pel mal camí”. I aquí entrem en el segon fil concret del que parlava abans: l’ofensiva informativa que ja ha començat l’independentisme per a contrarrestar la desinformació i les falsedats que ens aboquen els unionistes pel broc gros. Sobretot de cara a la gent gran que és la més poruga i la més mal informada. Aquí s’hi ha de posar (i s’hi estar posant) tothom, des de l’ANC fins a la més petita entitat civil de prestigi local, des dels partits fins a cada família catalana que tingui parents o amics plens de dubtes. I s’ha de fer, més que res, desmuntant les mentides unionistes, des de la pretesa inseguretat de les pensions, fins al pretès isolament al món d’una Catalunya independent.
I que ningú no es faci il·lusions. Certament, si el 27-S no guanya una majoria independentista suficient, aixó no representarà el final de Catalunya. Un dia vindria una altra generació que tornaria a intentar alliberar el nostre país de tots els lligams i cadenes que portem al peu i que no ens deixen caminar com podríem. Però després de més anys perduts podria tenir-ho molt més difícil que no pas avui. Però ara, pels catalans que vivim avui, des dels nens de bolquers fins als avis, els resultats serien fatals. Com ha escrit fa poc un gran amic de Catalunya, el gallec Suso de Toro, a Madrid no volen cap armistici, ens volen derrotats, ens volen inermes per poder extirpar d’una vegada aquest molest furuncle català amb la seva obsessió a tenir una altra llengua que la del “imperio” i a voler disposar de la pròpia caixa. I aquesta vegada tirarien pel dret per convertir-nos en “una más de nuestras entrañables provincias”.
A tots els que encara tenen por de deixar l’aparent aixopluc del paraigües espanyol (vell, rovellat i apedaçat) hem d’obrir-los-hi els ulls per un fet cabdal: no ens podem refiar mai més d’una paraula o d’una prometença dels polítics espanyols. De la mateixa manera que l’estatut d’autonomia per ells és paper mullat, un placebo per calmar les tribus salvatges del nord-est, igual ho seria un pacte federal. Només cal veure el darrer exemple de l’anunciada supressió del Diari Oficial de la Generalitat. El DOGC és una publicació esmentada concretament a l’Estatut i que per tant forma part de l’ordenament estatal espanyol i només podria ser suprimit per un acord del Parlament català. Però la legalitat, quan ells volen, se la passen pel folre. I això passaria sempre mentres estiguem dins d’un país on un nacionalisme exacerbat posa una escandalosa cotilla a l’exercici normal de la democràcia. Això és el que s’ha de fer comprendre a molta gent (encara que els Herrera, els Duran i els Iceta de torn no vulguin comprendre-ho)
Tothom hauria de tenir present un altre aforisme d’en Jané semblant al que he citat més amunt: “qui no tria bé el camí, ha de fer molt mala fi”. No ens podem permetre de triar el mal camí, seria una traició als nostres fills, néts i besnéts. Però com he dit al principi, tots els altibaixos actuals són naturals i el miracle seria que no n’hi hagués. Calma, doncs, no ens posem les mans al cap abans d’hora i aprofitem molt el temps “tot fent camí”.
