La diferència entre el principi del «tot o res» i el del «millor o pitjor» cau de madura en les conseqüències de com s’aprofita una i altra. Per naturalesa el «tot o res» és doctrinari, peca de dogmàtic i té efectes a la curta en la captació de fidels, però decep a llarg termini, perquè la radicalitat sempre té la divisió entre les persones com a conseqüència. En canvi, el «millor o pitjor», que es regeix més pel càlcul i assegura les passes en cada moment, té un recorregut sòlid a la llarga, perquè afronta un dilema amb una solució més productiva o, com a mínim, més viable. Comparteixo amb el Grup Pròleg aquesta base de pensament i també que ens calen «milloradors», homes i dones amb sentit de la realitat, audaços, amb més cap que tripes i amb capacitat per esquivar les dificultats.
A propòsit dels moviments per formar Govern a Madrid, a Espanya s’ha amplificat el volum d’un moviment de les dretes, amb un cert esperit excloent, que llançar al missatge de por amb un relat sobre una suposada conspiració anti-Espanya formada per socialistes, comunistes i nacionalistes. Aquesta manera de veure les coses molts la consideràvem superada i més ajustada als moments més foscos de la nostra història. De Vox no cal ni parlar-ne, però el Partit Popular persisteix i agita la desconfiança per triar entre Sánchez o Espanya, com si el projecte polític del Govern progressista fos incompatible amb l’Estat. Si les crítiques són tan extremes, no és perquè les mesures del govern siguin contràries a la democràcia, sinó perquè van en contra del què voldria el nacionalisme conservador. Des d’aquest punt de vista, Feijóo ha comès un acte cínic quan ha demanat la reunió amb Pedro Sánchez. Les accions dels últims mesos, només li permetien demanar-li que l’ajudés a acabar amb «el sanchisme». I això no té ni cap ni peus.
A Catalunya, és necessari allunyar-nos d’arguments maniqueus com els que ha construït la dreta espanyola del PP i Vox. Qualsevol país hi perd, si hi ha discursos a on unes idees són presentades com a correctes i les de la resta de persones o grups polítics són acusades de ser contràries a la nació. La tesi del «tot o res» mai no ha servit per a la política en majúscula centrada en crear un espai simbòlic i territorial a on persones diferents puguin conviure en pau. Com que les persones som i pensem de maneres diferents, els arguments forts hi encaixen poc en una democràcia consolidada. Definir la meitat d’un país com a anti-Espanya ha estat una barbaritat i, lamentablement, el PP no n’ha estat al marge. A Catalunya, la tesi del «tot o res» tampoc no beneficiarà ningú i, això, fa imprescindible intentar un acord que faci possible avançar i tenir un govern d’esquerres i obert a Espanya.
La posició del Partit Popular defineix també un exemple molt polit sobre el principi del «tot o res». És lògic que apareguin crítiques sobre els suports parlamentaris dels partits nacionalistes per la investidura, perquè la discussió sobre la integració o el rebuig de les diverses nacionalitats al sistema espanyol és vigent des de la recuperació de la democràcia. Són dos projectes alternatius. El de la inclusió entén que les polítiques d’exclusió ens condueixen a crisis de gran profunditat que afecten el moll de l’os del sistema polític; i els partidaris de l’exclusió entenen que la integració només conduirà al trencament final del país. Aquesta por, però, té quelcom d’irracional, perquè vist amb una certa calma es pot demostrar que els moments de més tensió territorial han estat sempre quan el PP ha ocupat la presidència de la Moncloa, ja sigui a la segona legislatura d’Aznar o a l’última època de Rajoy. En democràcia, voler fer entrar el clau per la cabota no és ni útil ni possible.
El PP esperava un resultat molt millor que garantís la presidència de Feijóo i, fins i tot, en algun moment varen somiar arribar-hi sense necessitar Vox. Però això no es va produir. Després de 2008, s’ha utilitzat sovint la política del «tot o res». És molt útil, perquè divideix les persones. El discurs polític emet un missatge clar a on es confronten dos pensaments. El de Feijóo va ser cridar a l’acció a tothom que pensés que el «sanchisme» volia enfonsar Espanya. Va arribar a les últimes conseqüències d’aquesta línia argumental i va pactar a tot arreu a on ha pogut amb Vox. Tot era necessari per apartar el PSOE de les institucions. Aquests discursos tan maniqueus tenen l’avantatge que creen onades de radials a favor de qui els pronuncia. Però tenen l’inconvenient de crear també l’escenari necessari, perquè la gent que no està d’acord amb un discurs tan dur del «tot o res» es mobilitzi. Això és el que va succeir a les eleccions general i, especialment, va passar a Catalunya. El resultat va ser clar i va possibilitar que Pedro Sánchez pugui iniciar un camí per arribar a un acord o pacte de govern. L’intent d’investidura de Feijóo no serà això, perquè no té cap possibilitat moralment acceptable de ser president. El «tot o res» ha deixat la majoria en el camp del «res», allà a on no hi ha cap opció de pacte.
La política de «bons i dolents» i la del «tot o res» conté molta menys esperança en els éssers humans que la del «millor i pitjor». És clar que tots ens sentim alienats dels discursos que tenen altres opcions polítiques molt diferents a la nostra. Els uns i els altres. No obstant això, renunciar al maniqueisme permet intentar trobar acords, perquè sigui possible viure millor a Espanya i a Catalunya. La Constitució és el marc i majoritàriament ha estat interpretada de manera prou oberta com per ser un bon espai que permeti avançar i pactar. La vida a les pel·lícules té un final amb una solució permanent a un problema; la real, en canvi, és un etern moviment de temps on se succeeixen decisions que poden tenir importància al llarg dels anys i, fins i tot, a les vides de tota una generació. Però no són fites definitives. No responen al «tot o res». Formen part del «millor o pitjor».
