Tot passa
Tot passa, el dia dolorós,
la vida alegre, el cor tranquil,
la joventut, la nit d’un somni angoixós
i aquell lluna penjada d’un fil.
Pensem que tot serà inacabable
sense adonar-nos-en que tot és temporal,
neix un jorn i veiem que res és perdurable
i que tindrà fi tot el que ens pugui fer mal.
Innocents, tot passa i tot arriba,
tenim l’hora per assaborir records,
mentre sentim l’ànima viva
no volem escoltar els nostres cors.
Vivim i busquem a cops d’esperança
que tot serà sempre igual, res canviarà
més arriba un jorn que se’n va la bonança
i tot s’ensorra dintre d’un fossar.
Quan ho teníem tot, salut i harmonia,
no pensàvem que aquí hi érem només de pas
i innocents ens deslliuràvem de la melangia
ni creiem en la desgràcia d’un fracàs.
Quan arribi la nostra decadència,
mirarem amb pena les mans sense res
i que d’en mica en mica la nostra presència
s’allunya, s’apaga com l’alè d’un bes.
Ens preguntarem, per què tanta follia?
si ens queda només un profund sospir,
ho abandonarem tot sense rumb ni guia
recordant nostàlgics aquell llunyà ahir.
