Finals de juliol de 2012. Abans de final de mes hi ha hagut sessió plenària del Parlament de Catalunya en la qual s’ha aprovat per majoria absoluta demanar a l’Estat el Pacte Fiscal, que no és ni més ni menys que demanar que Catalunya recapti i administri els seus propis impostos. Com passa al País Basc, que resulta tenir l’índex d’atur més baix de l’Estat.
De bell antuvi tothom està convençut que aquest Pacte Fiscal no serà aprovat per Las Cortes Españolas. Tindrem, però, una prova més que l’únic camí per aconseguir un autogovern de veritat és la independència, o sigui l’Estat propi. Se’ns està negant el pa i la sal, quan som la “Comunidad” que més aporta a l’Estat i la que primer va posar en marxa mesures impopulars per combatre la crisi econòmica… Cal assenyalar que el destacat membre del PSC Ernest Maragall es va desmarcar del seu grup polític i, en una votació al Parlament sobre el Pacte fiscal, va votar-hi a favor; una actitud valenta que representa una part important del PSC i de l’electorat socialista i catalanista.
Dies d’agost. La idea més contundent, a Catalunya, que som més pacífics i educats, va sorgir de la societat civil, concretament de l’ANC (Assemblea Nacional Catalana). S’havia de fer una crida als ciutadans perquè el proper 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, la manifestació fos més nombrosa que mai i amb un lema transversal amb el qual hi poguessin estar d’acord tots els partits, entitats i catalans sobiranistes. El lema va ser “Per un estat propi”.
Dies de setembre. Aquest setembre, per a molts catalans, començava el dia 11, el de la Diada, el que havia de ser el de la gran manifestació. Jo vaig poder compartir la Diada entre les Franqueses i Barcelona. Aquest any era especial perquè la manifestació era unitària i ningú, dels que hi volien anar independentment, no es podien sentir manipulats per cap força política. Som catalans i prou, però estem d’acord amb el lema que encapçala la manifestació i la convocant, l’ANC, ens pot representar a tots els que desitgem que Catalunya pugui esdevenir “estat propi”. De fet, el crit constant i pràcticament únic que se sentia a la gran manifestació va ser IN-INDÈ-INDEPENDÈNCIA!
A Catalunya, la gran botiflera, devia anar tan desencaixada que se li va escapar que hi faltaven molts catalans fins als set milions. Quin ridícul! A la Sánchez-Camacho no se li pot exigir que sàpiga estadística, però sí que tingui sentit comú i de la vergonya. El dia següent tota la gran premsa estrangera ho veia molt diferent. La majoria donava la notícia a primera plana, amb fotografies de la gran gernació que va envair el centre de Barcelona. A Madrid i a la Televisió espanyola ho van dissimular tot el que van poder, en algun cas fent també el ridícul, que és l’únic que saben fer en aquestes ocasions els espanyolistes d’ací i d’allà.
Com a conseqüència de la gran manifestació, organitzada transversalment i sense cap orientació partidista per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), el president de la Generalitat, Artur Mas, va decidir dissoldre el Parlament i convocar eleccions anticipades per comprovar si de les urnes en sortia la mateixa voluntat popular, o sigui, la de tirar endavant un procés cap a la independència; el pacte fiscal estava enterrat. Les eleccions van ésser convocades per al dia 25 de novembre, el 25-N.
Dies de novembre. Les eleccions i la seva campanya electoral han marcat aquest mes de novembre. A mesura que s’acostaven l’ambient s’anava escalfant de mala manera. I ho dic així perquè les maneres no han estat bones ni pròpies d’un país civilitzat ni democràtic. Mai s’havia vist ni sentit tanta porqueria escampada des de Madrid i recollida delerosament pels espanyolistes d’aquí, que alhora l’aprofitaven de manera mesquina per als seus interessos polítics.
El Parlament català té 135 diputats; així doncs, la majoria absoluta són 68. CiU, en la legislatura que finia, en tenia 62 i, en principi s’esperava que millorés aquest nombre i, com ja he dit, hi havia qui esperava que arribés a la majoria absoluta. La realitat va ser que al final en va treure només 50. CiU va baixar significativament, però val a dir que va guanyar clarament les eleccions més que doblant els escons d’ERC, que va quedar en segon lloc, amb 21 diputats. En tercer lloc va quedar el PSC, amb 20; quart el PP, amb 19; cinquè IC-V, amb 13; sisè Cs, amb 9, i setè la CUP, amb 3, que entrava per primera vegada al Parlament.
Si es tractava de mesurar la força de l’independentisme català, els partits que en els seus programes apostaven per l’estat propi (CiU, ERC, IC-V, CUP) van obtenir 87 dels 135 escons, que vol dir un 64,4%. Els espanyolistes (PSC, PP, C’s) en van obtenir 48, o sigui un 35,5%. Jo no faré més comentaris dels que ja s’han fet. Això són nombres, i aquests nombres diuen que els catalans han votat per l’estat propi amb una majoria clara i en unes eleccions en què la participació va ser de les més altes, pràcticament d’un 70%. Tota la resta són especulacions més o menys qualificades, però els nombres canten, que diuen. Ara vindran les consultes i negociacions per formar govern o algun pacte de legislatura. Tot apunta a un acord entre les dues primeres forces, que coincideixen en l’objectiu sobiranista i que sumen una majoria absoluta del 52,6%.
Dies de desembre. Aquest mes hem viscut una altra escomesa, entre tantes, de caire autoritari, assimilacionista, egoista o com vulgueu dir-ne. Aquell nefast i sinistre ministre espanyol d’educació i cultura (?) que al Congrés de Diputats de Madrid va manifestar que es proposava espanyolitzar els escolars catalans ha posat fil a l’agulla i ha tret un esborrany de llei que de manera cínica i/o ignorant (no sé què és pitjor) pretén posar fi a la immersió lingüística a Catalunya, un model prestigiat i alabat a tot Europa, però… Spain is different; ja ho sabíem, malauradament. Aquest sinistre ministre es diu Wert (molt fàcil de teclejar) i ha topat frontalment no tan sols amb la societat catalana –no tota, perquè hi ha hagut dotze (12) famílies que han demanat l’escolarització exclusivament en castellà, una xifra molt significativa!– sinó també amb la d’altres comunitats autònomes que els afecta negativament per altres motius.
I és que aquesta desafortunada llei és un model de desencerts que, tenint la diana posada en Catalunya, rebenta l’educació per totes bandes i pertot arreu. Poques vegades i en tan poc temps un polític s’ha vist no solament criticat, sinó satiritzat i ridiculitzat tan abundosa de paraula i per imatge. Internet ajuda molt en aquests casos. Poc després d’aparèixer aquest esborrany, o esperpent, de llei, aquest tipus va convocar els consellers d’educació de les comunitats autònomes. Sembla que en un moment donat, la consellera catalana, Irene Rigau, no va poder aguantar més i el va plantar en plena reunió, en una actitud de salvaguarda de la dignitat de Catalunya i de la nostra llengua. Després s’han conegut alguns detalls de com alguns alts funcionaris de l’alta administració educativa de l’Estat van tractar la consellera a la sortida de la sala, intentant d’impedir que fes declaracions a la premsa, en una mostra més del respecte a les llibertats que es té allí on en diem Madrid.
La posterior actitud arrogant i feixistoide d’aquest ministre ha rebut l’implícit beneplàcit del president del govern espanyol, Mariano Rajoy. Si no, en qualsevol país democràtic hauria estat cessat fulminantment perquè àdhuc ha rebut crítiques del seu propi partit, encara que les dels correligionaris de Catalunya han estat molt ensucrades, fent manifestacions del tipus: “No volia dir exactament això…”. I és que tothom que viu a Catalunya sap que aquí tots els joves que surten de l’escola coneixen tan perfectament el castellà com el català i, aquell, amb més nivell que en altres territoris de l’Estat.
Parlar de Catalunya és parlar d’un país la identitat del qual com a nació s’identifica amb la cultura, una cultura tan diferenciada no solament per les seves ancestrals tradicions, literatura, arts, ciències… sinó, sobretot, per la seva pròpia llengua, el català, parlat per més de set milions de persones, depassant els límits del Principat i arrelat també al País Valencià, les illes Balears, Catalunya Nord (Rosselló), Franja de Ponent (Aragó) i l’Alguer (illa de Sardenya), com a conseqüència de la influència dels catalans en aquests territoris durant diferents períodes de la història. Si és veritat, que ho és, que la cultura és allò que et queda quan t’ho han pres tot, la nostra cultura i la nostra llengua, que n’és un element indestriable, no ens la podran prendre mai, per ofecs econòmics que ens practiquin, ni per lleis de cap mena que ens imposin, i molt menys lleis d’educació. Ningú no ens impedirà decidir el nostre futur, amb especial atenció a l’educació, perquè també nosaltres sabem el que representa.
L’acord necessari entre CiU i ERC s’ha tancat en un temps rècord, exemple de generositat i patriotisme d’ambdues forces polítiques, conscients de la seva responsabilitat històrica davant de Catalunya i els seus ciutadans. Crec que si aquest acord dura en el temps i no els tremola la mà, conduiran el nostre país a la plena sobirania, que és el camí més recte per assolir un nou estat de benestar que resolgui els problemes de moltes famílies ara en greus angúnies. Ja sabem qui, de fora i de dins, intentarà provocar la divisió interna al si de la societat catalana i posar pals a les rodes en aquest procés. Ens esperen temps difícils, perquè ens posaran a prova, ens empastifaran de pors i amenaces sense reparar en mètodes. Serà dur, molt dur, però si aguantem, si fem pinya, si sabem situar la democràcia i els drets humans i dels pobles pel damunt d’aquestes pressions i de les lleis que instrumentaran i interpretaran de la manera que convingui als detractors de les nostres legítimes aspiracions, ens en sortirem.
Aquestes són algunes de les coses que jo escrivia durant l’any 2012. Potser el millor era el que resta, la major part, en aquell diari encara inèdit. La carta d’avui és una mica llarga i per això aquest diari l’ha dividit en tres parts. Però, potser, ens podria servir a tots plegats per repassar una memòria històrica no tan llunyana. Repeteixo allò que ens en sortirem!
Vostre,
Josep M. Boixareu Vilaplana
