Passejades. I totes aquestes aromes diverses. Al port, per exemple, tothom pendent de la feina que fa i que té. Cap aparença de cap altra preocupació. Xarxes cosides i amanides per a la pesca quotidiana, posem per cas. Tot de diverses aromes. I amb tota la calma i tota la paciència.
Persones anònimes i individuals, tantes com n’hi ha. I que n’ets, de dolça, pluja d’aquest gairebé estiu, suau i més aviat càlida. I al pensament tantes faltes antigues, infidelitats, odi, despit, falsedat, insídia, maldat i molts d’altres episodis intensos i desafortunats d’aromes tan pèrfides. Passió desfermada, desitjos salvatges i el mal causat a persones ben diverses, tantes injustícies comeses.
Tot se’m desplega aquí davant mateix, sorprès, sí, davant d’incomptables febleses i de la manca d’amor i d’amabilitat feta sentir als del teu entorn mateix. Presoner tancat entre cel i terra. Passejada reflexiva, silenci ben lluny del mercat d’aquest dissabte i el perdó que demano a tothom a qui he fet mal.
M’assec una estona, ara, amb la mar immensa i quieta aquí davant mateix i els Tres Turons, límpids i clars, just a l’altra banda del paisatge. Tot això fins que em ve novament al cap aquella noia preciosa, amb tota la frescor de la joventut i aquells ulls tan dolços, purs i plens de bondat. ¿Què se’n deu haver fet? ¿Per a què vols, ara, doncs, aquest ram de flors? Flors damunt la infelicitat i aquest ram que em cau de les mans.
I res, que ja m’alço i tiro cap a casa d’on ja no em mouré. I és que s’ha anat fent tard al llarg d’aquesta passejada en companyia de La Passejada, tan bella i tan precisa, de Robert Walser el 1917.
