Truquen a la feina: una senyora o senyoreta que s’expressa exclusivament en castellà. Aquesta circumstància només es pot atribuir a tres factors: ignorància, mala educació o mala fe, i aquest dos últims es podrien reduir a un de sol. Afirma haver estudiat filologia catalana i sentir un gran interès pels idiomes; si això fos cert, la ignorància queda descartada. Explica que vol protestar perquè obliguem la seva assistenta o minyona a fer classes de català, i això no li permet complir el seu horari laboral.
Com que nosaltres no obliguem absolutament ningú a fer les nostres classes, dedueixo que es deu tractar d’una immigrant sense papers. Aquestes persones, a partir del seu tercer any de residència a l’estat espanyol, poden iniciar els tràmits per obtenir el permís de residència, permís sense el qual no poden accedir a un permís de treball. Resulta que per obtenir el permís de residència, segons la legislació estatal, els sol·licitants han d’acreditar la seva voluntat d’adaptar-se a la societat d’acollida a través d’un certificat d’arrelament que expedeix l’ajuntament de la població on resideixen. En el cas de Catalunya, una de les condicions per obtenir aquest certificat és haver fet un total de 45 h de cursos de català, amb absoluta independència de l’aprofitament d’aquest cursos. En el nostre servei, depenent dels anys, el percentatge d’alumnes de primer nivell sense regularitzar oscil·la entre el 40 i el 60%. N’hi ha que venen i es limiten a seure esperant que passin les 45 hores; n’hi ha que fins i tot es passen tota la classe dormint. Només un 20 % dels alumnes que fan el primer curs arriben fins al tercer, que és quan obtenen el certificat de català bàsic, que és el que certifica que teòricament poden mantenir converses molt bàsiques. En altres paraules, que si no fas un mínim de 135 hores és com si no haguessis fet res.
En el nostres servei oferim dues modalitats de cursos: trimestrals, dos dies a la setmana amb una durada de dues hores per sessió, i intensius d’un mes, quatre dies a la setmana, de dilluns a dijous, amb sessions de tres hores diàries. Els cursos s’ofereixen en horaris de matí, tarda i vespre. Per a cada curs, d’unes 25 places, tenim llistes d’espera que ens permetrien obrir dos cursos nous si tinguéssim prou recursos, però no els tenim. Aquesta gran demanda sens dubte la genera el fet que l’Hospitalet sigui la segona ciutat de Catalunya amb un major percentatge de persones que no coneixen el català; el percentatge de persones capaces d’expressar-se en català gira al voltant d’un 54% de la població; de percentatges d’ús val més que ni en parlem.
Un cop coneguda la situació local, analitzem ara la protesta d’aquesta senyora. En primer lloc, es tracta d’una persona que ha contractat una immigrant no regularitzada, cosa que significa que la fa treballar en negre i sense cap mena de dret laboral. L’existència d’un percentatge de població no regularitzat permet tenir aquestes persones “captives i desarmades”, amb sous miserables i sense drets, i forçades a acceptar feines que ningú no vol fer. Desconeixem la relació concreta que s’ha establert entre aquesta senyora i la seva empleada, ni les condicions reals en què aquesta última treballa, però és evident que la senyora no té cap interès que la persona a qui dona feina pugui superar aquesta situació d’indefensió i aspirar a millors feines, més ben remunerades o amb millors condicions laborals o simplement horàries. És significatiu que truqui ella per protestar d’una suposada imposició que està patint la seva empleada –també caldria veure si en realitat l’empleada té el més remot interès a adaptar-se a la nostra societat o es pensa que som nosaltres els que ens hem d’adaptar a les seves conveniències–. Però és evident que la senyora tampoc no té cap interès que la seva empleada es pugui adaptar a una societat exigent com la catalana. Ras i curt, que aquesta persona només es preocupa pels seus interessos particulars i no dona cap importància a factors tan fonamentals en qualsevol societat com són la igualtat d’oportunitats i la cohesió social. L’egoisme d’aquesta mena de persones és el principal desafiament a què han de fer front les societat obertes que creuen en el progrés material de les persones que en formen part. Un progrés material que pressuposa un progrés cultural, condició sine qua non perquè es pugui produir el primer.
La senyora, això se li ha d’agrair, s’expressa amb correcció, sense emprar termes pejoratius ni alçar la veu. Fins i tot es disculpa perquè diu ser conscient que en realitat nosaltres no som les persones a qui hauria d’adreçar la seva queixa. No s’està, però, d’advertir-nos que ja vehicularà la seva protesta a través dels mitjans de comunicació. Jo, com a servidor públic, li asseguro que prenc nota de la seva queixa i que la transmetré als meus superiors, sense expressar-li en cap moment la meva opinió, que no crec pas que li importi. Tanmateix, trobo la mar d’oportuna la seva idea de recórrer a un mitjà de comunicació per expressar les meves idees. Ja és hora que deixem de restar muts davant l’egoisme i la mala educació d’una part molt important de la societat que ens envolta.
