“Tots els viatgers que arribaven a Barcelona, deien: ‘Això és Europa, no és Espanya'”

Per Joan Safont i Munsa Viure

Vostè és potser qui millor coneix Barcelona, o un dels qui la coneix bé, què en diria un dels visitants il·lustres que ha tingut la ciutat dels que ha recollit, si arribés avui mateix?

Si arribés avui mateix quedaria molt sorprès i diria que és la mateixa ciutat però és una altra ciutat. I no perquè hagi crescut sinó perquè ha millorat. S’ha transformat en l’essència i aquesta essència és la relació amb en el mar. Aquesta és la transformació més gran que ha tingut efecte. És el mar el que, en l’època medieval ens va fer importants i grans, i en canvi, n’hem viscut d’esquenes, completament.

Continuarien veient que és una ciutat més europea?

Europea i mediterrània, per descomptat. Tots els viatgers, des del segle XVII en endavant, diuen “No és Espanya, això és Europa”. Alguns diuen que s’assembla més a França, d’altres parlen d’Itàlia, citen ciutats, com Milà, París o Lió, però tots diuen que és europea.

Però el turisme l’ha convertida en impersonal?

No hi podem fer-hi res. Ens hem posat al mateix nivell de les grans ciutats, com Florència. És inevitable. No podem posar una porta perquè no hi passin, com van tractar de fer a Venècia fa uns quinze anys. Allà té una explicació: volien evitar el turista de la motxilla. Els carrers són tan estrets i la ciutat visitable és tan petita que aquella gent fa nosa i no gasten res! I, en aquests moments, de severa crisi gràcies a aquests – que a sembla que estava de moda criticar, amb una mena d’atac de xenofòbia – la ciutat obté 14% dels seus ingressos. Ara se’ls criticarà molt menys. Ara, la ciutat ha de resoldre els problemes concrets que es plantegen per evitar fer la vida impossible als ciutadans. Penso en la Sagrada Família o el Park Güell.

Sobre la història de la ciutat, està tot dit?

No, Déu nos en guard! Llavors plegaríem i ens dedicaríem a una altra cosa. Com que em diverteixo i cada dia aprenc, la història de Barcelona és apassionant i no me l’acabaré… I com que m’interessa un ventall de coses tan ampli – la ciutat és la suma de moltes coses – és diferent del que s’interessa només per un aspecte de la història de la ciutat.

Ha publicat “Vides privades de la burgesia barcelonina”, ara que tots anem a la universitat, gaudim de l’oci, disposem de cotxes i de vacances, perquè enyorem la burgesia?

No la podem enyorar perquè ha estat sempre present! Aquí, al costat. Jo el que faig és evocar una burgesia d’una altra època, perquè la burgesia d’ara no fa el goig que feia aquella. Abans, tot feia goig. El modernisme fa que tota la ciutat, que tot sigui dissenyat amb bon gust. Però, a més, la burgesia és la franja social que fa gran Barcelona, que fa l’Eixample i el que és el nostre Renaixement. Sovint quan he d’ensenyar la ciutat a algun visitant, encara que siguin entesos en arquitectura o en urbanisme, em pregunten: “Quin rei o quin govern va fer l’Eixample?”. No, l’ha feta la societat civil i aquesta societat civil era la burgesia.

Així, la burgesia va lligada a la història?

Però no només en l’època que jo evoco, sinó abans. La burgesia neix amb la Revolució Industrial, és a dir l’any 1736, quan comencen a funcionar els primers telers. Això crea un tipus de burgesia molt pròpia del país. La burgesia d’Andalusia o de Madrid és d’un altre tipus. I aquesta burgesia industrial perfila un tipus de ciutat. El que passa és que degut a qüestions ideològiques i a la Guerra Civil, la burgesia era presentada com l’origen de tots els mals. Evidentment que tenien part de culpa, però no tota, i ara es pot mirar d’una manera més raonable.

Què és el que més el sorprèn de la burgesia de finals de segle?

Tayllerand digué que qui no havia viscut el segle XVIII no havia conegut la dolçor de viure i jo crec que aquest és un període molt dolç, malgrat el contrapunt dels problemes amb la classe obrera, els sindicats, el pistolerisme, etc. Però sabien viure, vivien bé i tot feia molt goig.

I, perquè no fa goig la burgesia d’ara?

La de tot el món! Fitxeu-vos els actors de Hollywood el fàstic que fan quan els retraten pel carrer, quan no van arreglats per anar a una festa i que sembla que van disfressats de pobre. Un s’ha d’arreglar per si mateix. Quan jo vaig viure una temporada a casa del poeta Sagarra, tan ell com la seva dona sortien vestits, tot i que potser no haguessin de sortir en tot el dematí de casa.

Vostè, al llibre, dedica fins i tot un capítol a les amants…

Oi tant! Una part importantíssima que demostra quins problemes hi havia a la casa que el homes es busquessin les amants a fora. Tot plegat era discret i secret, però no massa. És  a dir, que als seus cercles d’amistats se sabien aquestes i se’n presumia. És un estil de vida molt diferent i molt propi del fariseisme social, que no només es donava aquí sinó que a Anglaterra va arribar al màxim. Mira si eren fariseus que algunes famílies de l’alta burgesia tapaven les potes dels pianos, perquè valia més amagar aquelles corbes sensuals!

Un dels que més bé va recrear la vida privada de la burgesia barcelonina va ser, justament, Josep Maria de Sagarra, que vostè va conèixer bé i a qui ha dedicat un llibre.

Sagarra era d’un nivell superior, ell era de família aristocràtica, i per tant es mirava la burgesia de l’Eixample amb una mena de menysteniment i per això li dedica “Vida privada”, on retrata la decadència de les famílies barcelonines. Ell ho feia amb coneixement de causa i hi ho feia des de dins. Posava en ridícul alguns dels seus usos i costums i se’n reia,– perquè així ho havia viscut a casa seva – perquè, malgrat que era una classe social que ho tenia tot per ser refinada, culta i de bon gust, sovint no passava així.

Creu que en el centenari de la seva mort, se l’ha recordat com es mereixia?

No [En el moment que es va fer l’entrevista, encara no s’havia celebrat un homenatge a Sagarra i un acte a Madrid, on va participar-hi el mateix entrevistat]. Com ha denunciat el seu fill, el pitjor és que no hi hagut cap obra seva en cartell als teatres. Catalunya és un país petit i no solament va patir el purgatori en vida, sinó després de la mort, com passa a tot arreu del món que un autor, amb la seva mort, cau en l’oblit fins que se’l rescata per les noves generacions. Ara els joves estant enamorats d’un llibre, La ruta blava, que quan va ser publicat l’any 1940 no és que no agradés sinó que va passar completament desapercebut. Primer quan va ser traduït al castellà, després quan va ser publicat en l’original català l’any 1968. En canvi ara, noves generacions, sobretot del món del periodisme, l’han reconegut com un llibre absolutament magistral.

És una constant d’aquest país?

Gaziel, a La Vanguardia publica un article-denúncia titulat “Catalunya, devoradora d’homes”, on hi posa el cas d’en Pijoan, l’Eugeni d’Ors, etc. Una cosa és quan una obra crea controvèrsia o rep una crítica fonamentada. Una altra, són les campanyes sistemàtiques de descrèdit, sense fonament, que per exemple va patir Sagarra.

Vostè, va començar el periodisme de ben jove…

Bé, jo no vaig començar tard, però si que de primer no en tenia cap vocació. Vaig estudiar Dret, volia marxar d’aquí, en temps de la Dictadura, i voler estudiar per a diplomàtic. No ho vaig ni intentar, vist el panorama, i llavors vaig dir: “què és el que menys em molesta fer?” Doncs, llegir. I així vaig entrar al món editorial. A la segona empresa on vaig treballar, que hi feia de cap de publicitat o de cap de producció, va ser l’editorial Destino, que tenien la revista del mateix nom. I allà vaig començar-hi tímidament, perquè a mi em suspenien de redacció a l’escola! Quan anava a casa d’en Sagarra no hi anava perquè se m’acudís d’escriure, sinó perquè m’agradava l’espectacle de veure’l parlant. Però no per interès personal de dir-li “miri, he escrit això, què li sembla, vaig per bon camí?” En absolut, perquè tan en Joan, el seu fill, com jo mateix ens en volíem anar a fora, a l’estranger. A Destino vaig començar, com deia, tímidament i llavors, com que la Dictadura ens volia tenir tot controlat, t’havies de treure el carnet de periodista, i quan vaig entrar a l’any 1966 a La Vanguardia, ja estava titulat. Però volia seguir marxant i anar-me’n com a corresponsal. Amb això ja tenia 25 o 26 anys, no vaig ser un periodista des dels 18 anys.

En canvi, hi ha dedicat tota la vida…

Sí, a la vida té etapes i has d’estar atent al que et proposa. Té no esperes ni busques res, i mira apareix. Per exemple, estic molt content de no haver anat com a corresponsal perquè hauria estat catastròfic!

…

Sí, perquè al diari he vist que quan estàs de corresponsal, és molt difícil tornar. Tornar a la ciutat, on ja no coneixes a ningú, perquè després vint o vint-i-cinc anys has perdut els contactes, les coneixences… I després, tornar a entrar a la redacció.  Els meus fills estaven en una edat difícil pel canvi de llengua, però no vaig ser jo qui va decidir no anar de corresponsal, sinó que va ser l’empresa per raons que no venen al cas, perquè jo hauria volgut anar a París i després a Londres.

Què diria als joves periodistes si li demanessin consell?

Doncs que és un moment difícil. No només pels periodistes sinó també pels empresaris de premsa. Ningú sap quin camí seguirà tot això. Notícies n’hi haurà sempre. Segon, hi haurà públic que voldrà saber aquestes notícies i entendre-les. I algú que els les hi expliqui. Tercera, això s’haurà de materialitzar bé en paper o bé en digital. Al pare de Salvador Dalí, que era notari, quan s’estava acabant la dictadura d’en Primo de Rivera un pagès li va dir: “Quan tot això s’acabi hi haurà un merder que ni Déu Pare rellotge en mà, sabrà quina hora és”. Doncs ara ja hi som. 

…

És un moment molt difícil per dir-li a algú que es dediqui al periodisme. Però com els hi he dit als meus fills i, ara, als meus néts: a la vida cal fer el que t’agrada, tot i que sigui mal pagat, perquè si fas una feina pel mateix baix preu però que no t’agrada, encara t’ho passaràs pitjor. I, si t’agrada, encara que no en cobris gaire, acabaràs sent bo en allò que fas. Jo, per exemple, no miro mai l’hora que és, i aquí [a la redacció] hi ha qui mira el rellotge per saber quina hora és i això que és la professió que han triat! Jo he aprofitat els estius per escriure els més de setanta llibres que tinc publicats. Perquè m’hi diverteixo i perquè els llibres me’ls he encarregat jo mateix. Ara, com us deia, de jove no sabia que era el que m’agradava, això sí, ja de ben petit m’agradava llegir.

Per acabar, vostè va publicar 43 respostes catalanes al qüestionari Proust. Quina és la pregunta que li agradaria que li fessin?

Cap! M’han intentat fer-me’l m’hi he negat sempre, perquè la gràcia d’aquest qüestionari tan antiquat que Proust va posar de moda és la rellevància del personatge. Per això jo vaig intentar que el responguessin sempre grans personalitats de molta categoria. Jo el vaig introduir a Espanya – als Estats Units no va arribar fins el 1992, al Vanity Fair – i a Madrid se’l van copiar i el feien a “El Cordovés”. I clar, quan preguntes els poetes… Ara, el que sí us diré és una clau de vida íntima: Vaig començar publicant això, com a periodista, a Destino l’any 1962. Sabeu perquè? Primer, no havia d’estar tens, per saber què preguntar. Segon, em permetia entrar a les cases de persones de gent important per entrevistar gent que jo admirava. I tercer, no havia d’escriure!