“No hi ha excuses vàlides”. “S’hi havia de ser”. “Com és que eren tan pocs?”. “Hi havia coses més importants?”. Etc.
Aquestes són algunes de les frases que s’han llegit i sentit els últims dies sobre el fet que només hi haguessin cinc diputats presents en la compareixença de Juan Carlos Unzué davant la comissió de sanitat del Congrés dels Diputats. Unzué, erigit com a representant mediàtic dels malalts d’aquesta terrible malaltia que és l’ELA va fer una repassada èpica a ses senyories que es va fer viral de manera immediata. L’exfutbolista retreia als representants polítics que no hi fossin allà presents tot argumentant, de manera sarcàstica, que segurament deurien tenir coses molt més importants a fer que no pas ser-hi escoltant les reivindicacions del seu col·lectiu.
És veritat que no hi eren. Com tampoc no hi eren cobrint aquell acte les desenes de mitjans de comunicació que, hipòcritament, després van fer-se’n gran ressò de la denúncia hores després. Com passa amb una gran quantitat d’actes i compareixences públiques que hi ha a l’agenda setmanal de l’atrafegadíssim dia a dia parlamentari -del quan se’n veu només la punta de l’iceberg en forma de píndola de telenotícies o tall a “X”-. Comissions, reunions, trucades, corredisses, negociacions d’última hora, etc.
Els parlamentaris i personal d’una cambra com és el Congrés, especialment en dies de Ple i especialment els de grups parlamentaris petits, viuen en un frenesí constant. Hi ha unes 30 comissions, de les quals cap a una vintena són legislatives. En etapes de període ordinari, és gairebé una bogeria. I, malgrat tot, s’hi ha de ser. L’actualitat, els mitjans i l’esfera pública no perdonen. De fet, el problema de la competència partidista i mediàtica actual deriva en una perversió dels nostres dies que no és altra que la d’haver d’escollir les causes que es lluiten només en base als rèdits electorals i de notorietat immediata. I aquí és on el populisme i l’antipolítica, guanyen o, com a mínim, tenen camp per córrer.
Efectivament, l’ELA és un drama absolut per qui la contrau, per les famílies afectades i els entorns. I, efectivament, per ells només en poden parlar ells mateixos que ho viuen en primera persona. Requereixen una atenció més que concreta i especialitzada i de ben segur que l’administració pot fer més del que fa. Sempre es pot fer més del que es fa i la injustícia vital ja s’acarnissa prou amb aquest col·lectiu com perquè a sobre l’administració en sigui insensible. Cal ser molt contundents i clars en això, de fet, la denominada llei de la dependència que havia de ser també la panacea ja s’ha vist, amb els anys, que ha estat una declaració d’intencions que ha quedat curtíssima i, segurament, requereix una revisió a fons, una molt millor dotació de recursos i probablement un debat públic seriós i solvent de com tractar aquest tipus de d’afeccions de manera acurada.
Amb la mateixa contundència, però, cal denunciar el populisme partidista que intenta aprofitar-se de la desgràcia d’altri. És d’una gran indecència i només cal recordar quins són alguns dels partits que han fet bandera de la defensa del col·lectiu. Primer foren Ciudadanos i en aquesta legislatura ho està aprofitant VOX, presentant fa unes setmanes les seves respectives proposicions de llei. Quan tots sabem de la sensibilitat social envers els col·lectius vulnerables per part d’aquestes forces polítiques, que curiós que aquests casos els ocupin tant d’interès. Evidentment que qui té la dissort de ser malalt d’ELA tindrà la temptació, també, d’abraçar qui li prometi una millora per petita que sigui, no només és humà sinó que segurament és tal com ha de ser. En una societat democràticament madura sempre és bo que s’obri el debat públic. Però el mínim exigible, i en casos com aquests, és que es faci des del màxim rigor i respecte i amb la voluntat real de trobar respostes i solucions reals.
És urgent trobar una solució, no només pels malalts d’ELA sinó per tots aquells que han caigut en una dissort d’aquesta magnitud, és peremptori fer-ho amb totes les causes justes. No només perquè és el que toca sinó perquè totes les causes justes que es descuiden acaben essent el terreny perfecte pel cultiu del populisme i per l’antipolítica.
