Un ramell de flors en una mà,
a l’altre el rosari, al cor el sentiment,
la campana que avui no pot plorar
perquè volteja amb un trist lament.
S’amagarà el sol cap a ponent,
arribarà la nit freda, la lluna, uns estels,
ploraré dins de l’ànima amargament
per la meva soledat i dels amics fidels.
Ja descansen dins del somni etern
pares, avis, germà, han passat davant meu,
lluny d’aquesta vall freda d’hivern,
on el seu record és esborrat per la neu.
Murmura el vent amb els arbres del cementiri,
veus confoses que no sé discernir,
mentre el meu jo no sap que dir-hi,
i el meu prec no passa d’un sospir.
Records, temps enyorats, flaire de flors,
penetraran dintre del pensament,
fins al vell xiprer li encomano els plors
mentre l’aire m’eixuga les galtes suaument.
Que sols es quedaran quan arribi la nit!
que sola m’heu deixat al marxar-vos en pau,
més la roda de la vida volta amb delit,
mentre tots caminem cap al mateix cel blau.
