Aquesta és l’última fotografia que hi figurem els quatre germans junts: l’Esteve, la Rosa Maria, el Joaquim i l’Aida, junt amb quasi tots els fills… recordo que vàrem recitar el poema que feia anys el pare m’havia escrit per als nens de la meva classe i que va acabar recitant tota l’escola de Bell-lloc de gairebé dos mil alumnes. Diu així:
Les tradicions del passat,
no les deixem morir mai,
acceptem els seus legats
i fem-les viure cada any.
Una de molt popular
a la terra catalana,
era i és la castanyada
la vigília de Tots Sants.
Xics i grans es reunien
tots en el voltant del foc,
i es torraven les castanyes
i es bevia vi del bo.
Els joves fent xerinola
que és el propi de l’edat,
i els més grans es recordaven
dels éssers més estimats,
dels que per llei de vida,
pobrets se’ls havien mort.
L’endemà, al cementiri,
els portaven unes flors.
Aquí a la nostra escola
tots som joves, no hi ha vells,
de veritat fem una colla
que em sembla un vol d’ocells.
Cantem cançons d’alegria,
alumnes i mestres tots.
I mentre torrem castanyes
i alegrem els nostres cors,
Direm: no hi ha castanyada
com la que es fa Bell-lloc.
Francesc Pascual
