Anem cremant etapes i s’apropa el moment en que caldrà trencar amb la legalitat espanyola. Cal encertar el moment, estar preparats i actuar cohesionadament. Serà el moment decisiu.
L’experiència –sovint lloada- de la transició espanyola en la que, suposadament, es va transitar del franquisme a la democràcia passant “de la llei a la llei”, no ens val per a la transició nacional catalana. No ens serveix perquè l’actual majoria al parlament espanyol (PP-PSOE) se sent encara prou forta i, pel que fa a Catalunya i les aspiracions del seu poble, és més inamovible que el famós búnquer franquista i els seus procuradors que es van autoimmolar en aprovar a les Corts la llei de la reforma política.
De fet res va ser tant idíl·lic ja que, aquell “de la llei a la llei”, va ser més un artifici formal que una evolució real del règim. També perquè, en voler eludir una ruptura, no va deixar de ser un procés molt llastrat per les mateixes condicions en les que es feia.
Les negatives a tot del Madrid polític impossibiliten, per tant, un procés fet “de la llei a la llei”. La independència de Catalunya requerirà una ruptura –legítima i democràticament legitimada- de la legalitat espanyola, per tal d’assolir-se. Si la voluntat de bastir un estat independent per a Catalunya es consolida com a definitivament majoritària i l’estat espanyol –emparant-se en la seva legalitat- no permet cap forma per expressar i realitzar aquest anhel, caldrà passar per la ruptura i substitució d’aquesta legalitat. Possiblement aquest moment s’acosta.
No és un tema menor el quan i el com d’aquesta ruptura. Si no volem esdevenir un espai mancat de tota seguretat jurídica, aquest ruptura ha de venir seguida, amb totes les transitorietats que calgui però sense solució de continuïtat, d’una nova legalitat catalana. Per aquest motiu, no he vist clares les crides a la desobediència a determinades lleis de Madrid, sense que abans haguem formalitzat aquesta ruptura i la conseqüent substitució de la legalitat. No podem entrar en un joc d’obeir o rebutjar unes lleis si i altres no, abocant el país a la inseguretat i el caos jurídic.
Hi ha qui situa la ruptura en el fet mateix de la consulta. Fer la consulta malgrat les previsibles prohibicions que empari la legalitat espanyola. Hi ha qui la situa en una hipotètica Declaració d’Independència, després d’unes eleccions que tinguin un sentit plebiscitari. No tinc prou informació com per valorar quin pot ser el moment més idoni, però cada cop tendeixo més a pensar que si la Generalitat disposa del mitjans tècnica per fer possible la consulta aquest ha de ser el moment de ruptura. Si és així, la resposta popular ha d’estar a l’alçada del desafiament. El 9 N pot ser el moment clau.
Mentrestant, a seguir treballant i pressionant. El proper 11 de setembre torna a tenir molta importància.
