Una vegada més tenim el greu problema de la mobilitat ferroviària damunt la taula. Les últimes setmanes hem vist com no cessen les incidències, els retards i els rius de tinta vinculats a les Rodalies de Catalunya. Hom recorda que aquest fou un dels pols conflictius primigenis sobre el qual s’aglutinà una indignació que acabaria, anys després, desembocant en el que van dir el Procés català. Dèficits milmilionaris d’inversions combinats amb l’atàvic dèficit fiscal entre Catalunya i l’Estat, els peatges eterns a les carreteres catalanes que servien per rescatar radials de Madrid, etc.
Tot aquest còctel de greuges va acabar d’eclosionar amb la sentència de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional. Catalunya intentava posar eines damunt la taula per solucionar el que considera que són problemes de primer ordre que afecten la seva ciutadania. I ni així.
Dècades després, i gràcies a la negociació d’uns i la necessitat d’altres, el Govern central va acceptar el traspàs integral del servei de Rodalies de Catalunya a la Generalitat. Un fet que ha de permetre una gestió propera i molt més adequada a les necessitats del territori. Això sí, ni és fàcil, ni ràpid ni estarà exempt de múltiples entrebancs, l’últim dels quals l’hem viscut recentment amb la pressió sindical al Govern central per tal de garantir i assegurar els drets de la plantilla que opera actualment a Catalunya. Això serà una constant fins el dia que es faci efectiu. Però qui pot estar realment en contra d’aquest traspàs? Només aquells a qui els faci mandra assumir-ne la gestió o bé aquells que creuen que perillen els seus drets laborals, com hem vist fins ara. La qüestió és que es revela com un tràmit complex, també a nivell jurídic. De tota manera, i com ha demostrat Esquerra els últims dies, es pot fer bona la frase de qui no vol fer una cosa busca una excusa i qui la vol fer es busca una eina. És per això que els equips estan treballant a tot drap per accelerar-ho, malgrat els entrebancs.
Igualment, les excuses ja han anat sortint i les acusacions infundades i malintencionades també. El ministre Puente contestava a la diputada republicana Inés Granollers que la majoria d’incidències eren degudes al vandalisme, com si no hi tingués res a veure la total exposició a la intempèrie de tot el material que fa anys i panys que hauria d’estar soterrat. I Junts, evidentment, no deixa passar l’oportunitat de fer la cantada de torn, acusant ERC de ser còmplice del caos ferroviari quan són, probablement, els únics que estan posant-hi el coll per trobar solucions a curt, a mig i a llarg termini, mentre d’altres es treuen les puces de sobre o assenyalen de manera perversa.
Aconseguir les Rodalies de Catalunya és aconseguir sobirania. No tota la que voldríem, però ho és. Com ho és aconseguir les delegacions de competències en immigració que, per cert, d’acabar-se delegant, és evident que canviaran ben poc o gens el panorama, però Esquerra no ho farà servir per retreure-ho a Junts.
És indecent la manipulació en la qual vivim immersos els últims anys, és d’una virulència inaudita i inadmissible que encara siguin la víctima aquells que, des del primer dia, van decidir canviar d’enemic, passant de ser l’Estat a ser Esquerra Republicana. Amb constants agressions i escalades a faristols, xarxes i després d’innombrables campanyes en contra, acaben negociant i seguint els mateixos passos. Això sí, amb una retòrica inflamable que fa contents uns quants, però que cansa i avorreix la majoria.
Ara és el moment de demostrar que el traspàs de Rodalies no serà un mer canvi de sigles, sinó una autèntica transformació en benefici dels usuaris. La Generalitat té l’oportunitat i la responsabilitat de posar fi a dècades de deixadesa, d’exigir les inversions que corresponen i de garantir un servei digne i eficient. Tant de bo, aquesta vegada, Esquerra no es torni a trobar sola empenyent el comboi.
El repte és majúscul, però també ho és l’oportunitat. Perquè els trens passen un cop, i aquest no es pot deixar escapar.
