Amb els museus, ciutats com Barcelona també ofereixen als visitants petits temples de l’art com són les galeries d’art. A Artur Ramon Art, i fins a la primera setmana d’abril, s’hi pot veure Poètiques ancestrals, una brillant, rellevant exposició que protagonitzen dues creadores, dues dones artistes de llarg i ric recorregut, dues ‘donasses’, com les qualifica la historiadora i crítica d’art Pilar Parcerisas en el seu text de presentació de la mostra: es tracta de l’artista del tapís Dolors Oromí (Barcelona, 1928) i l’artista de la ceràmica, Madola (Barcelona, 1944).
El teixit, el tapís, la ceràmica, han estat secularment i exquisidament treballats per mans de dones artistes que potser no ho sabien, que ho eren, però nosaltres sí que ho sabem per com hem tingut temps, segles i els ulls prou enamorats com per admirar-ne la bellesa a través de la seva expressió creativa inicialment associada a l’ús: vestits, cobertors i estris domèstics, i posteriorment elaborada com a objectes ornamentals, purament artístics. És per aquest motiu que en els museus es troben exposats teixits, tapissos i obres ceràmiques que conviden els espectadors a fer un viatge artístic i cultural per la història de l’art en el seu conjunt en el qual les dones sempre hi han tingut el seu protagonisme encara que el cànon sovint, massa sovint, n’hagi ocultat les petges, o fins i tot n’hagi obstaculitzat la realització. Basti recordar, i no és un fet anecdòtic sinó transcendent pel que significa de pèrdua de talents, que no va ser fins al tombant del segle XX que les dones vam poder assistir com a alumnes a les escoles d’art, i encara entrant per la porta petita, unes passes més enllà de la gran portalada per on entraven els nois. Així ens ho conta en els seus apunts Hilma af Klint, l’artista sueca que actualment es considera la pionera en la representació de l’invisible amb les seves pintures abstractes que a dia d’avui deixen el públic meravellat.
En aquest recorregut tant visual com tàctil pel món de l’art, dones artistes del món dels nostres dies com Dolors Oromí i Madola, sense perdre peu en els temps antics ofereixen un impressionant salt creatiu de gran i sorprenent expressivitat formal amb unes obres elaborades entre la tradició i la contemporaneïtat. Aquestes dues dones: Dolors Oromí i el seu art tèxtil, i Madola, amb el seu art ceràmic, amb la seva tècnica ben apresa i amb la força i destresa de les seves mans prodigioses ofereixen a la vista dels espectadors una poètica del món tangible que relliga, com en una pregària, l’esperit de la natura i la cultura, la potència de la terra i el foc, i la plasticitat obtinguda del món vegetal (en cru) i la solidesa obtinguda del món mineral (en el procés del cuit) al servei d’una dicció personal i inconfusible.
Com l’antecessora Hilma af Klint abans esmentada, també Dolors Oromí i Madola caminen amb passa segura pels camins i límits de la matèria fins arribar a l’abstracció, a una representació artística i formal de l’invisible en una poètica que conjuga la idea (fruit de la inspiració) i amb la força ígnia de l’impuls interior, de natura espiritual. En aquest punt s’esborren les fronteres i l’ancestral es troba, magmàtic, en les peces exposades, com en les peces exposades s’hi pot llegir la contemporaneïtat més avançada: Madola (pseudònim de M. Àngels Domingo Laplana) en unes peces conceptuals que renoven l’estètica tradicional i clàssica de la ceràmica, i Dolors Oromí en un treball del tapís que, abandonant el tradicional llenç penjat a la paret, el converteix en una obra en tres dimensions, en una escultura tèxtil.
