“Ser un coleccionista de asombros.
Vivir sin malograr los minúsculos prodigios de cada día.
La poesía aplicada consiste en no mirar con los ojos llenos de vida estropeada.”
FRANCISCO JAVIER IRAZOKI
Sens dubte la vida són camins. Els “obligats”, els “triats”, els que et deriva la intuïció, altres d’imprevistos. Camins que creen un eixam d’infinites possibilitats i vivències.
Parlava fa poc amb un ésser estimat molt proper. La vida li ha otorgat tresors, drames i alegríes, una gran família i molts records inesborrables d’haver gaudit una vida plena.
Ja en la seva vellesa encara viu amb intensitat cada segon amb voluntat inequívoca de gratitud infinita per la mateixa vida amb tota mena de propòsits, projectes culturals i d’esbarjo, petits viatges i excursions per rememorar evocacions de joventut i d’altres per descobrir nous indrets insospitats.
Amb una mena de coratge en desafiar l’etèrea prolongació de l’existència, una lluita desfermada omple la seva mirada d’una fortalesa gairebé sobrenatural, de voler arrencar cada segon amb un bri de vida perquè ella tria l’optimisme i l’esforç, la gratitud per un nou dia en un renéixer constant.
Triar és un deure i una obligació, escollir com viure fins i tot en l’etapa suposadament assossegada de la vellesa i omplir-la de regals constants com vestir robes de colors, anar a concerts sota la lluna o recordar com pedalàvem la vella bicicleta.
Triar no conformar-se i esbrinar entre flors el motiu de viure, recapitular els records de les estones més joioses de joventut i somriure amb relats d’amors, desenganys, dels fills que ja van marxar, de les lluites per tenir vides dignes en temps de grisors.
Triar viure com un regal, un do per seguir els nostres anhels respectant la nostra indiosincràsia i personalitat, triar l’individualitat respectuosa en temps d’influències socials per arreu que ens arrosseguen a ser i pensar qui no volem ser.
Aquest ésser estimat és un exemple de coherència amb la seva propia vida sense posar la mirada en aquest inexorable rellotge del temps que marxa sense compassió.
El més senzill seria contemplar la vida amb aquests ulls malaltissos i desganats, i ella tria ser una coleccionista de continua curiositat com deia aquesta gran frase del filòsof Irazoki.
Tota una lliçó de vida…la sensatesa que sovint pot ser ben joiosa.
