En un vers d’una de les cançons més emblemàtiques de Joaquim Sabina diu “tú reinabas detrás de la barra del único bar que vimos abierto”, darrera el taulell de la llibreria La llar del llibre del número dotze del passeig de la Plaça Major de Sabadell reina l’Àngels, sota una pila de llibres que s’amunteguen sobre el mostrador. Una dona menuda de cabells rossos molt fins et clava la mirada a través de les seves petites ulleres. El seu posat, d’entrada, pot semblar intimidatori, però només cal una paraula de la seva veu fineta per adonar-te que té un caràcter afable. El primer cop que vaig entrar a la llibreria no tenia molt clar què és el que estava buscant. M’havia quedat orfe de lectures i no sabia ben bé com entomar un nou repte lector. Vaig esperar que marxés l’últim client i vaig apropar-me per demanar consell a la llibretera.
Sé que resulta una mica estrany perquè estem acostumats a demanar un títol concret o sobre un autor específic, però jo havia esgotat possibilitats o, més ben dit, pensava que ja havia llegit tot el que realment m’interessava i volia quelcom que m’atrapés de nou. No volia una lectura típica, ni clàssica, ni de moda, estava afamada de quelcom diferent. Ho he dit en diverses ocasions i es que sóc consumidora d’aquestes sagues juvenils fantàstiques amb traces d’amors impossibles i molts enrenous adolescents. I és clar que llegeixo tot tipus de gèneres literaris, però aquest, en concret, em fascina. I no reparo en arguments imbricats ni personatges molt treballats ni tan sols, a vegades, en correccions lèxiques; simplement em deixo portar per la voràgine emocional i d’acció d’aquest tipus de llibres.
La cosa és que l’Àngels, que per aquella època ja deuria tenir prop de la cinquantena d’estius a l’esquena, no es va sorprendre de la meva demanda, i va començar a engrescar-se mostrant-me un munt de sagues de les que jo mai havia sentit mitja paraula i com continua la cançó de Sabina «esa noche canté al piano del amanecer todo mi repertorio», l’Àngels va posar al meu abast una bateria literària que em va sorprendre, aclaparar i fascinar alhora. Aquella tarda l’Àngels va fer una venta d’uns dos-cents cinquanta euros i jo vaig reprendre la meva afició lectora tot cofoia. Aquell episodi s’aniria repetint trimestralment. Sovint, algú s’esglaiava per la meva despesa en llibres, però és l’únic vici que tinc. N’hi ha que estalviaven per marxar a l’estiu durant quinze dies a uns destins exòtics i caríssims i jo preferia adquirir llibres, llegir-los i després anar omplint la meva llibreria particular. Sempre he pensat que un llibre és una inversió. I no m’equivocava, tots aquests llibres que he anat acumulant al llarg dels anys han anat viatjant de mans d’amics i familiars i ara a les del meu fill; i res no em satisfà tant com això.
Aviat les meves visites a l’Àngels es van fer més freqüents i es que quan em vaig matricular a filologia espanyola, li encomanava a ella tots els encàrrecs dels llibres obligatoris de les assignatures i també dels manuals i part de la bibliografia recomanada. Cada cop els reptes de recerca de l’ Àngels es van accentuar, li demanava llibres descatalogats, impossibles d’aconseguir, llibres editats a altres països i que no havien estat publicats aquí…¡tant era!…l’Àngels ho aconseguia tot, sense defallir.
És l’ofici de llibretera un de ben complex i d’aquells que entren sota la classificació de «vocacional» potser com el de mestre. No us ha passat mai que teniu delit per una cosa i el vostre afany és compartir-ho? De fet, crec que és la base dels clubs de lectura o els col·loquis, seminaris… Quan jo parlava de llibres amb l’Àngels podis veure com aquella passió impregnava els racons de la seva petita llibreria. I és llavors, quan al assabentar-me de que l’Àngels s’acomiadarà de l’ofici, que vaig prendre consciència de com trobaré a faltar aquesta flamarada intensa de l’art d’una bona llibretera. I és que la venta de llibres és molt més que una transacció econòmica, és un intercanvi d’emocions, sabers, llocs, temps… al cap i a la fi, els llibreters no deixen de ser sinó uns intermediaris, la seva tasca és construir un pont entre l’autor d’un llibre i un lector i, per això, tal i com deia Umberto Eco “ha de ser no només un voraç lector de llibres, sinó dels seus clients, doncs només així podrà recomanar tal o qual títol, entendre la necessitat de qui li pregunta per una obra desconeguda per ell i triar el patrimoni que respongui a la vegada el seu apetit personal i a les característiques de les seva clientela”. No és pas fàcil això, no és un ofici per qualsevol.
L’Àngels alçava la vista i deia a una clienta que entrava “he trobat un llibre que et pot agradar”, o potser entrava un marrec i sense articular ell paraula ella li deia “ja arribat el número nou de tal autor” i sovint ho feia atenent el telèfon. És com aquelles mares amb vàries criatures atenent mil coses a la vegada i que no deixa de sorprendre’ns que se’n surti. No hi ha hagut cap llibre que l’Àngels m’hagi recomanat que no m’hagi agradat. I encara em fascinava més quan sense conèixer ni veure. la persona, sinó simplement amb les tosques descripcions que fèiem de la persona a qui volíem regalar un llibre, ella era capaç d’escollir-ne un per nosaltres i després érem nosaltres els qui ens penjàvem la medalla davant la persona, ai, però! el mèrit era de l’Àngels.
N’hi ha una altra “Llar del llibre” a Sabadell que, per cert, es troba en un dels carrers que més m’grada de la ciutat, i és un local més gran, ampli, per el que pots moure’t plàcidament i hi ha molts llibreters que t’atenen amablement i són ben eficients…però no són ella. Em consola saber que molts dels llibres que descansen als prestatges de casa meva porten una mica de l’essència de l’Àngels i que mai hi hagués arribat a la seva lectura si no fos per la seva encertada recomanació. Potser la pròxima vegada que passi per davant de numero dotze del passeig de la Plaça Major la reixa estigui baixada i ja no hi haurà “nadie detrás de la barra” i en comptes de la llibreria obriran “una sucursal del banco Hispano Americano”—o el més possible un Starbucks que és el ara està de moda— tot i que jo no venjaré la seva memòria “a pedradas contra los cristales”, faré honor al record de la feina de l’Àngels cada cop que rellegeixi alguna de les pàgines que ella em va aconsellar. No se m’ocorre millor homenatge a tanta dedicació. I se que com jo, centenars de persones que hem visitat aquests anys la seva llibreria, a ella i a tots nosaltres: que ens donin “las diez, las doce y la una” i que llegint a trenc d’alba ens sorprengui la lluna.
