[A la caça de la dona – James Ellroy – Angle Editorial. Traducció de Ferran Ràfols Gesa.]
“We only live, only suspire
consumed by either fire or fire”
“A la caça de la dona” són les fosques memòries de James Ellroy: un americà, de dretes, blanc, catòlic, heterosexual i megalòman que té l’energia despietada d’un depredador. La gènesi d’aquesta autobiografia és la Maledicció que ha de combatre Ellroy. El dia del seu desè aniversari, la seva mare, una pèl-roja divorciada massa acostumada a combatre els problemes amb la beguda, li pregunta al nen amb qui prefereix viure: “tria, amb mi o amb el pare” – “Amb el meu pare”, contesta. Ella li respon pegant-lo, i ell li desitja la mort. Tres mesos després, ella moria assassinada en un cas sense resoldre. Consumit per la vergonya i la culpa, Ellroy passarà els propers cinquanta anys buscant l’Altra – una dona alta i pèl-roja -, per redimir-se i suplicar que li doni l’amor que no va tenir.
La “Maledicció” passa per una relació brutalment malaltissa amb el sexe femení. L’afany d’Ellroy és tan pertorbador que es construeix un món paral·lel fet de mites i fantasies per poder conviure amb elles. “M’encauava i barrinava a les fosques i veia cares i cares, hores i hores. Em trobaré tot sol i em parlaran en la foscor”. Beethoven, escriure i encauar-se. Trobar-la, trobar-la, trobar-la com un instint obsessiu, buscant que les dones encaixessin en el fil narratiu de la seva vida. Les dones són la llum d’Ellroy en la foscor de la seva presó mental: “necessito una dona forta que em domestiqui amb el seu amor”. De fet, “a la caça de la dona” és el relat d’un home a través de les dones – les que tingué i les que no -. Perquè “elles eren indistingibles entre si i a la vegada cadascuna d’elles era única. Déu es relaciona amb mi a través de les dones”. Com que no sap el que busca no coneix els límits de la recerca, totes són susceptibles de ser l’Altra i, és clar, això acaba fent parar boig a qualsevol. “No hi havia cap dona. Les tenia totes al cap”. Per sorpresa nostra, aquest és un llibre sense sexe. Les escenes més sensuals de la novel·la ocorren a la ment d’Ellroy mentre pensa en la foscor. L’Ellroy s’esforça per dir-nos que el millor del sexe és abans o després, i el moment un simple tràmit. Les seves relacions seran amb dones que saben que el repte més gran no serà cuidar-lo sinó domesticar-lo, mirar de curar la ferida.
A mesura que avança el relat augmenta l’angoixa: és dur seguir-li el ritme a un depredador. I és que l’asfíxia de la recerca contamina en nosaltres la seva obsessió: trobar-la, trobar-la, trobar-la. La prosa d’Ellroy són ganivetades netes, sense pietat. Cada frase és terreny per conquerir, diria que no hi ha cap subordinada en aquesta autòpsia emocional. La seva paranoia és tan gran que el consumeix. Diu: “Tinc poders profètics. De què es componen: d’una obsessió extrema per un sol tema, una persistència sobrehumana i de la capacitat d’ignorar qualsevol interferència del món real.” Aquests poders profètics li serveixen per encadenar les dones que ell mateix invoca en la foscor. Es lamenta pensant: “I si no s’atura mai, això?” Però sembla que hem de creure en les invocacions, perquè Ellroy acaba trobant l’Altra. “Vaig deixar de mirar. Hi era Ella i ningú més. Cap cara llegida buscant-hi el poder de redempció no podria transmetre mai el que Ella em donava i el que Ella es guardava.”
Si en aquest llibre sobre dones no hi ha sexe és perquè el que guia i mou la recerca no és el desig sinó la fe. La fe d’acabar-la trobant. “La fe em magnetitza. Em permet d’adherir-me al món mentre m’obro pas a través seu per un camí molt estret”. Aquestes són unes memòries sobre l’obsessió d’un home que coneix massa la foscor per no creure en la llum, aquest és un llibre gairebé religiós. No és casualitat que T.S. Eliot sigui un referent de James Ellroy: “The only hope, or else despair/ lies in the choice of pyre or pyre – to be redeemed from fire by fire.”
