Les darreres eleccions nord-americanes han estat objecte d’una gran atenció al nostre país, en què ha predominat una actitud clarament en contra de Trump i a favor de Biden. Ara que han passat les eleccions, sembla un moment per fer una lectura menys apassionada de tot el que n’hem viscut aquests darrers mesos.
La nit electoral
El proppassat 3 de novembre, es van celebrar les eleccions nord-americanes i durant tota la setmana l’opinió pública internacional va estar a l’expectativa dels resultats dels comicis. Inicialment, va comparèixer Trump per dir que els estava guanyant clarament però també per demanar que s’aturés el recompte perquè segons ell, s’estaven produint irregularitats en el vot per correu i això podria fer decantar la balança cap a l’altre costat. Biden, més mesurat, havia aparegut minuts abans dient que les coses pintaven bé per als demòcrates. Aquesta situació començava a desconcertar els qui havien anunciat una clara derrota de Trump.
Primer excurs. A propòsit del vot per correu, seria bo recordar que l’Estat espanyol tradicionalment ha dificultat molt el vot per correu, fins al punt que rarament aconsegueixen superar amb èxit tots els tràmits més del 10% dels electors que volen acollir-se a aquesta forma de votació. En altres paraules, si apliquéssim el sistema electoral espanyol al cas nord-americà, Trump hauria guanyat clarament les eleccions de novembre de 2020.
La intervenció dels mitjans i de les xarxes socials
Al cap de tres dies, els demòcrates es van començar a impacientar en veure que cap líder d’opinió gosava anunciar la victòria de la candidatura Biden-Harris, mentre Trump es limitava a enviar alguns tuits en què denunciava un frau en les eleccions. Finalment, la CNN va fer públiques les seves projeccions, que confirmaven que els demòcrates havien superat el llistó del 270 vots electorals i, per tant, Biden havia derrotat Trump. Immediatament, la Fox, el New York Times, el Washington Post, Time i les principals cadenes de televisió anunciaven la victòria de Biden, i les cancelleries internacionals començaven a fer arribar les seves mostres de facilitació i el seu suport a Joe Biden com a 46è president dels Estats Units d’Amèrica. Els mitjans, doncs, com ja és tradicional –i no una inexistent junta electoral—anunciaven qui havia guanyat els comicis.
Tanmateix, en aquesta ocasió, els totpoderosos media nord-americans havien fet quelcom més: interrompre la primera compareixença televisiva de Trump amb l’argument que el president no deia la veritat. Poc després, Twitter emborrava moltes piulades de Trump tan bon punt el president les enviava, també amb el mateix argument.
Segon excurs. Us imagineu que a l’actual president espanyol, mentider compulsiu, li tallessin l’emissió d’una roda de premsa RTVE, La Sexta i Cuatro? Seria impensable i, si passés, plourien crítiques per tot arreu!
La democràcia il·liberal o el despostisme il·lustrat
Durant la precampanya, l’editor en cap de la secció d’opinió del New York Times fou acomiadat després que autoritzés a Tom Cotton, senador republicà, veterà col·laborador del diari, que hi publiqués un article en què defensava una intervenció militar per acabar amb els aldarulls que havia suscitat la mort de George Floyd a mans de la policia. Aquest fet va motivar que Politico publiqués un article sobre si la democràcia estava en risc al país on havia nascut. I també parlava dels efectes de la democràcia il·liberal, tan fomentada per Trump, que vindria a ser un despotisme il·lustrat 2.0.
Sense intentar blanquejar la pràctica despòtica i erràtica de Trump, sorprèn que un presidenciable que ha obtingut més de 70 milions de vots (més que els que van aconseguir el millor Obama l’any 2009 i Hillary Clinton el 2016) sigui tallat en directe per les grans cadenes nord-americanes i silenciat a Twitter. Probablement el personatge ha fet mèrits més que suficients i ara s’està trobant amb el que ha sembrat. Però no deixa de ser el candidat republicà que ha obtingut més vots que cap altre en unes eleccions nord-americanes. I els Estats Units són el país de la llibertat d’expressió, o almenys ho eren fins ara… A què es deu, doncs, aquesta “censura” mediàtica sense precedents i quines repercussions pot tenir?
L’ascens dels populismes a Europa i arreu del món ha reviscolat el concepte de democràcia il·liberal, per designar aquells règims aparentment democràtics però que traspuen un cert autoritarisme en la presa de determinades decisions vinculades al poder polític dels seus respectius països. Així, han estat titllats d’il·liberals els règims d’Orban a Hongria, de Bolsonaro al Brasil o de Trump als Estats Units. El problema sorgeix quan, per combatre aquests règims semidemocràtics, s’utilitzen armes dubtosament democràtiques, com la creació de falsos relats, el silenciament als mitjans i a les xarxes socials o l’ocultació o el falsejament de part de la realitat. I és indubtable que actituds com les de Trump han contribuït a atiar aquestes tendències.
La digitalització, la pandèmia i la postdemocràcia
Però cada vegada hi ha més grups d’interessos que utilitzen les noves plataformes digitals per projectar en l’opinió pública uns discursos interessats. I sovint aquests relats poc tenen a veure amb la realitat. El poc encert en les prediccions electorals és un exemple evident d’un relat que s’ha volgut difondre per crear una nova realitat. Així doncs, tot sistema democràtic que vulgui vetllar per la seva salut ha d’estar alerta davant aquestes intromissions. Optarà finalment el 46è president dels Estats Units per modificar –tant Trump com Biden ho han promès– la Section 230? (És la llei nord-americana que, a dia d’avui, desresponsabilitza les plataformes digitals dels continguts que hi publiquen tercers.)
La progressiva digitalització, el confinament i la reducció dels contactes arran de la COVID-19 ens fan més dependents dels missatges de les xarxes. I el fet de no poder-los contrastar amb la realitat ens fa més vulnerables com a societat i posa en risc la democràcia liberal. Potser per això, alguns autors insisteixen que estem vivint en una postdemocràcia, per utilitzar el terme de Colin Crough.
Les regles de joc de la democràcia, ací i arreu
Tanmateix, per a Rússia, els EUA sempre seran el rival a combatre, sigui qui sigui l’inquilí de la Casa Blanca: Obama, Trump o Biden. (De fet, en unes declaracions recents, Putin s’ha mostrat més “partidari” de Trump que de Biden, que veu com un polític antirús.) Afortunadament, de moment als EUA, els presidents segueixen passant per les urnes regularment i poden ser rellevats dels seus càrrecs cada quatre anys. A Rússia, en canvi, Putin és al poder des de fa 21 anys!
Apunt final. Sembla que Biden ha guanyat les eleccions per un marge estretíssim. Tanmateix, ningú no li discutirà que és el legítim nou president estatunidenc. Què passaria si a Catalunya es fes un referèndum d’independència i guanyés el sí pel 50,01% dels vots? Reconeixerien els resultats els qui des de cada nostra estan recolzant inapel·lablement la victòria demòcrata?
