Donald Trump ho ha tornat a fer. Es plega a Putin després d’amenaçar Rússia per enèsima vegada -i fins i tot desplegar submarins nuclears recentment com a resposta a les amenaces de l’expresident de Rússia i actual vicepresident del Consell de Seguretat del país Dmitry Medvedev.
Cada dia fa més punts per confirmar el sobrenom de “TACO” (Trump Always Chickens Out – “Trump sempre s’arronsa) que ha fet ràpida fortuna després d’aparèixer per primer cop al Financial Times el mes de maig d’enguany. Es referia a les repetides correccions d’anuncis de política aranzelària extrema quan les borses americanes hi reaccionaven amb fortes caigudes.
Convidar als Estats Units el sanguinari dictador rus i oferir-li “pau per territoris” ucraïnesos -que no són seus, per cert- és un nou punt més baix al ja rebregat full de serveis del president republicà. Trump manté un tête-à-tête amb Putin encara que aquest criminal de guerra hi ha rebutjat la presència del president ucraïnès Zelenski. El sàtrapa rus no li reconeix cap legitimitat i ni tan sols el dret d’Ucraïna a existir. Parlaran del futur d’Europa sense representació de la UE tampoc.
Donald Trump mostra una molt preocupant tirada cap a les posicions del Kremlin. Potser algun dia sabrem per què. En altres àmbits també trenca antigues regles escrites i no escrites que ens han donat estabilitat des de la II. Guerra Mundial. Tant en política exterior, en seguretat internacional com comercial, però també en l’àmbit domèstic.
La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ha rebut fortes crítiques pel seu recent acord comercial amb l’home més poderós del món. Un 15% d’aranzels base sobre les exportacions europees als Estats Units és dur d’empassar quan el percentatge pre-Trump oscil·lava entre 1,4 i 1,8% sobre productes industrials. Els analistes recorden com durant el primer mandat Trump, Jean-Claude Juncker, predecessor de von der Leyen, aconseguí desactivar els instints d’ofensiva aranzelària del magnat nord-americà gràcies a una combinació del bastó i la pastanaga. La Unió Europea, com a principal mercat mundial, demostrà que no es deixava trepitjar.
Què ha canviat des del 2018 per a que el tigre comercial UE hagi esdevingut un manso gatet per a Trump el 2025?
La invasió massiva d’Ucraïna.
Europa viu el seu pitjor conflicte armat en 80 anys. Putin representa també la pitjor amenaça a la seguretat de tot el continent. I no hi estem preparats. No tenim prou armes per ajudar Ucraïna ni per a defensar-nos nosaltres mateixos. Necessitem que els Estats Units mantinguin els seus compromisos transatlàntics, amb l’OTAN i el seu famós article 5.
Trump ens ha demostrat la seva poca inclinació a honorar Tractats i garanties de seguretat que el seu país ha mantingut durant dècades amb el Vell Continent. És una deriva gravíssima que ha esberlat la confiança dels europeus i perjudicarà la reputació dels Estats Units molt més enllà de l’era Trump. La nostra millor estratègia a curt i mitjà termini consisteix a mantenir l’imprevisible president americà al nostre bàndol. I treballar de valent per assolir l’autosuficiència defensiva al més aviat possible. Cosa que ens obliga, indefugiblement, a un fort augment dels pressupostos de Defensa. D’altra banda, el que fa temps que ens demanen des d’Amèrica, amb tota la raó. Estan farts -i Trump més que ningú- de subvencionar la protecció d’Europa.
El molt imperfecte acord comercial EUA-UE ofereix un altre avantatge, i és que redueix la incertesa. Els operadors econòmics europeus i nord-americans han frenat inversions pel mal costum de Trump de fer tombs radicals de política a diari. Encara que sigui a un nivell aranzelari massa alt, com a mínim ara saben a què atenir-se, i podran fer plans.
Finalment, hi ha un aspecte crucial que molts periodistes europeus semblen haver oblidat: els aranzels són impostos que un país aplica sobre la seva pròpia població. Quan l’home taronja es vanta d’haver recaptat ja tants milers de milions extra gràcies als aranzels, omet que són els propis estatunidencs qui els han pagat. Un govern que apuja les càrregues a les importacions es fa sobretot mal a si mateix, com sap qualsevol economista honrat i evidentment la Comissió Europea.
Les dades econòmiques s’han deteriorat en aquests primers 6 mesos de presidència de Trump. Fa poc destituí la directora de l’Oficina d’Estadístiques Laborals perquè no li van agradar les xifres d’ocupació que va publicar. Rampells així són més propis d’un autòcrata loser que de tot un president dels Estats Units d’Amèrica.
És més que probable que veiem cessar molts altres càrrecs econòmics a Washington.
La presidència de Trump generarà com més avanci més turbulències nacionals i internacionals. Europa ha de fer de contrapès, i actuar com una força global d’estabilitat i fiabilitat. L’últim que ens interessa ara són baralles amb els Estats Units, el nostre aliat tradicional. Això només beneficiaria Rússia i la Xina.
