Està fora de tota sospita l’antipatia política que sento per la senyora Tura. En anteriors articles ha quedat clar. Per tant, a primera vista el que diré pot semblar fins i tot cruel, després del trist resultat a les eleccions catalanes, on anava al segon lloc de la llista i de la derrota a les primàries contra Jordi Hereu. No és així. Objectivament seria la millor opció per al PSC i també pel que pot esperar Catalunya d’aquest partit. La senyora Tura hauria d’encapçalar la llista del PSC al Congrés a les properes eleccions espanyoles (i espero les últimes en que participem els catalans). Amb un missatge clar: es presenta el PSC i com a tal obtindrà grup parlamentari propi al Congrés. Això vol dir que el PSOE, com a tal, no es presenta a Catalunya. I que el PSC, tant si mana el PP com el seu candidat a president del PSOE, serà decisiu a Madrid. Trencant la supeditació del PSC al PSOE, que tant mal ha fet al país, desactiva una de les principals crítiques dels seus adversaris polítics. I pot recuperar vot català perdut. Certament hi ha l’amenaça d’un pacte per una nova llei electoral entre PSOE i PP que en base a la proporcionalitat resti representativitat a partits que no es presenten a tot l’Estat. Però si ho fan, estaran encaminant a CiU i un gruix important de catalans indecisos directament cap a la defensa oberta de la independència i reduint les possibilitats de pactes parlamentaris puntuals. Per això ni el PP ni el PSOE per desgràcia no s’atreviran.
El PSC pot fer campanya coordinada amb el PSOE i demanar el vot pel seu candidat a president, sense necessitat d’anar-hi lligat i per tant eludint els obstacles reglamentaris que l’impedeixen tenir grup parlamentari propi. El PSOE ho hauria d’entendre, sent generós i astut. El vot del PSOE a Catalunya ja s’ha perdut a favor del PP o es quedarà a casa; o si va a votar encara socialisme, tant ho farà si la candidata es diu Chacón com Tura. Però Chacón, malgrat el gran resultat que va obtenir, no suma res a Catalunya pels votants socialistes i recorda, encara que s’amagui, el fracàs de la gestió de Zapatero, de la que es corresponsable com a ministra (a aquest Estat, inclós el nostre país, la més tonta fa rellotges, això si amb un gran somriure; per això quan algun adversari n’ha sortit derrotat ha après la lliçò i ha copiat el mateix model). I Chacón pot anar igualment a la llista per Madrid.
No s’ha de menyspreuar els moviments d’aquests dies al PSC; ni les iniciatives d’alguns alcaldes que es postulen per succeir Montilla. Els resultats electorals que obtinguin a les properes eleccions municipals marcaran el pes de les seves opcions per succeir a l’expresident. Però aquesta no és una guerra en la que hagi d’entrar Tura. L’actiu que diuen que té (jo no li sé veure però això és irrellevant per aquest anàlisi general) i que deu ser cert, l’hauria de focalitzar en aquest objectiu, a partir de la defensa clara i determinada de la recuperació del grup parlamentari propi. Ella,a diferència d’altres del seu partit, ho pot fer de forma creïble pels seus possibles votants, i començar a articular un discurs a Madrid que pot posar en evidència a CiU en més d’una ocasió i ser la llavor del canvi de cicle que tard o d’hora malauradament tornarà a arribar a Catalunya abans probablement de 23 anys.
Mentrestant pronostico, que és diferent de desitjar, un nou mediocre resultat electoral de CiU al Congrés. Duran Lleida és el pitjor candidat que poden presentar. El vot útil de dreta o centre dreta anirà al PP. El PSC no li prestarà els votants que han anat a CiU a les catalanes, per efecte de la bipolarització amb el PP i per menys identificació ideològica amb el personatge. El vot més nacionalista i independentista, del que ha procurat allunyar-se sempre aquest candidat, no el votaran. I si hi ha una candidatura conjunta que es presenti amb tres idees: Catalunya, Independència, Unitat sumarà part del vot que a les catalanes ha anat a CiU. Qui votarà Duran? Què pot oferir de forma creïble el polític més ben valorat a les enquestes, que no a les urnes? Plantar cara? Ser decisiu? El votant s’ha cansat i ja no creu en el peix al cove. El mateix president Mas diu que cal canviar aquest esquema però Duran n’és la viva representació i persisteix en l’error, atrapat per la seva pròpia trajectòria i conveniència d’interessos com a interlocutor privilegiat dels catalans davant el govern de l’Estat. Dependre d’Espanya és una malaltia. Hi ha medicaments que curen com la independència i d’altres que només n’alleugereixen els efectes. Alguns metges prefereixen els segons per poder anar rebent visites i agraïments mentre van receptant.
El gran esquer electoral de CIU és la reivindicació d’un concert econòmic que no ens donaran mai. Veurem fins a quin punt és atractiu i creïble pels votants. Penso que el grau d’adhesió que obtingui depèn fonamentalment de l’existència o no d’una alternativa com a candidatura unitària independentista seriosa i rigurosa. Pero Tura, com a candidata, també hauria de fer seva aquesta reivindicació del concert, per bé del seu país i del seu partit.
En conclusio: si el PSC no defensa grup parlamentari propi a Madrid, mani qui mani, farà un pas més cap a la seva decadència. Si Tura ho defensa i ho encapçala frenarà la reculada. Si per extranyes circumstàncies hi hagués nou govern del PSOE i un PSC visiblement decisiu, començarà la remuntada. Si el PP no treu majoria absoluta i CiU és decisiva tindrem més peixet al cove, no tindrem concert però si un nou sistema que ens diran que és fabulós i CiU, sense majoria tampoc al Parlament, entrarà en recessió de nou. Si el PP treu majoria absoluta, insòlitament Duran com a vicepresident de la Generalitat competirà amb Tura, si fos candidata, en qui és més reivindicatiu.
En definitiva, tot això són especulacions gratuïtes, però el final s’acosta més de pressa del que sembla i ningú el podrà frenar perquè el sentiment independentista latent quan trobi com canalitzar-se de forma seriosa aflorarà amb força. I una majoria absoluta del PP lligada a un mal resultat de CiU, o la constatació del fracàs del concert, encara que Duran sigui decisiu, afegit a les constants i reiterades humiliacions a que l’estat espanyol ens anirà sotmeten, en seran els darrers fets determinants.
