Míriam Díez i Bosch (Girona, 1973) és llicenciada en Ciències de la Informació per la UAB, doctora en Ciències Socials per la Universitat Gregoriana i llicenciada en Estudis Eclesiàstics per la Facultat de Teologia de Catalunya. L’any 1999 va marxar a Roma a fer la tesi doctoral i s’hi va quedar deu anys. Va treballar a l’agència de notícies Zenit i va ser cofundadora i cap de redacció de l’agència H2onews. Experta en teoria de la comunicació, en periodisme religiós i en les interaccions religió-dona i religió-tecnologia, és professora de la URL, on ensenya a la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna, d’on és Vicedegana, i on dirigeix l’Observatori de Comunicació, Religió i Cultura i la Càtedra de Llibertat Religiosa i de Consciència. A més, participa activament en diverses organitzacions i publica articles en diversos mitjans. Li encanta llegir: llegint es poden viure altres vides, diu convençuda. Acaba de ser nomenada Presidenta de la International Society on Media, Religion and Culture.
—La fe, o et canvia la vida, és la teva brúixola, o no serveix ni es pot explicar, has afirmat alguna vegada. La comunicació de qualsevol idea, deu començar per aquí.
—És una visió utilitària de la fe, però és la meva. Jo no tinc fe per tenir-la. No l’he buscada, tampoc. És un do, me l’han donada, transmesa. I la mantinc. Tenir fe m’orienta, em serveix, hi veig sentit, m’estira cap a l’infinit. La fe no arregla res, però ajuda, consola, acompanya.
—Però l’Església comunica bé?
—Té un missatge interessantíssim, que pot arribar a ser l’eix vertebrador de la vida de les persones, però no s’entén. L’Església i la seva estructura no hi han ajudat i té un problema, no tan de comunicació com d’identitat i coherència. No pots comunicar allò que no ets, i s’han comès massa errors. Però hi ha possibilitat de redempció i d’esmena.
—En el cas de l’Església, és el mateix comunicar i evangelitzar?
—Són sinònims, sí. Predicar, en canvi, es pot quedar només en paraules, i és un gran perill. Quanta gent s’omple la boca de grans principis i no està portant l’Evangeli enlloc.
—Clara d’Assís, Teresa d’Àvila, Joaquima de Vedruna, Teresa de Lisieux, Raisa Maritain, Edith Stein… Totes són exemple de fe encarnada i totes van enriquir la vida d’Església. Però no va ser fins el 1970 que Pau VI va proclamar les dues primeres Doctores de l’Església.
—Les dones hem estat menystingudes universalment, no només a l’Església. Però concretament en l’àmbit catòlic, anem amb un retard alarmant en el reconeixement de dones doctores de l’Església. Només tenim a Teresa d’Àvila i Caterina de Siena, i a Hildegarda de Bingen i Teresa de Lisieux. És incomprensible. N’hi ha tres més que són copatrones: Brígida de Suècia, Caterina de Siena i Teresa Benet de la Creu o Edith Stein. Molt bé, però és insuficient. Falten referents.
—La presència femenina en òrgans de gestió i de pastoral ha augmentat en els últims anys.
—Ha augmentat sí, però cal que augmenti molt, també amb dones incompetents en òrgans de decisió, com homes que hi tenim. Hi ha molt a fer. No només les més trempades, valentes i preparades han d’arribar a decidir. L’Església encara està massa marcada pel principi clerical i ha oblidat la horitzontalitat sinodal, la igualtat radical entre home i dona.
—Doncs, comencem amb el qüestionari. Podries dir-nos dos llibres que et semblin interessants des d’una vessant literària, històrica, científica o d’esbarjo?
—Tots els Contes, de la Flannery O’Connor. Son històries tragicòmiques, exagerades, amb situacions dramàtiques on endevines una possibilitat de redempció. Em fan pensar en com estem tots d’esguerrats, física, psíquica, espiritualment. Però això no és necessàriament un fre, al contrari, pot ser la condició per tal que passin coses. Em fascina. I l’altre és L’Home Manuscrit, de Manuel Baixauli. Està escrit de manera excelsa i el que traspua el llibre és magnètic: presències, absències, vincles, un sentit existencial molt bèstia. I reflexiona sobre l’art d’escriure.
—M’has posat el cuc a dins amb el llibre d’en Baixauli. I ara, esmenta’ns un moment de la humanitat que consideris especialment lluminós, extraordinari, o estel·lar, que en diria Zwieg.
—El moment en què vam néixer. Em sembla extraordinari el fet que no existíem i ara estem aquí conversant. Però deixant de banda aquest apunt personal, el que em té molt intrigada i em fascina és el moment en què Jesús de Natzaret passa pel món.
—Què ens suggeriries si et demanéssim dues pel·lícules que hauríem de veure si encara no ho hem fet?
—La doble vida de Verónica, de Kieslówski. La seva banda sonora de Zbigniew Preisner és espectacular, i la història és molt colpidora. I també em sembla exraordinària The 7th Room, la vida d’Edith Stein, protagonitzada per la Maia Morgersten. Em va impactar per la força d’aquesta dona filòsofa que va morir assassinada a Auschwitz.
—Quina ciutat, llogarret o una contrada ens proposes per gaudir, aprendre i passejar?
—Grècia, continental o insular, tant és. Grècia per menjar-la, per llegir-la, per passejar-la, per perdre’s i per trobar-se. Grècia per extraviar-se i retrobar el fil d’Ariadna, per entendre què és tornar a casa amb Ulisses, per assaborir la saviesa amb Atenea, per no ser orgullós com Ícar. Grècia per ser conscients d’Europa i els seus límits, pors i possibilitats. Grècia, sempre.
—Una comunicació completa i impetuosa d’una convicció absoluta. I ara, confia’ns dues obres d’art que mai no et cansaries d’admirar.
—Una icona ortodoxa, qualsevol. Amb la seva llum, l’or, la mirada, el misteri. I m’agrada molt Ophelia, la pintura a l’oli de John Everett Millais, on ella jeu al riu i canta envoltada de flors. Una paradoxa que m’impacta: la proximitat entre la bellesa i la mort, les flors i el final de la vida.
—Seguint amb aquestes confidències personals, revela’ns una de les injustícies que es cometen en el món que hauríem d’extirpar sense ajornar-ho més.
—Em preocupen molts abusos, però els que es cometen dins l’Església em semblen execrables. Que algú dipositi la confiança en un líder religiós i pateixi abusos em sembla horrorós i s’ha de denunciar.
—Seguim endavant. T’agrairíem que ens confiessis dues cançons o peces musicals que mai no has deixat de sentir.
—Le Methèque de Georges Moustaki. La posaven els meus pares i quan vaig aprendre la lletra em va captivar. I Viatge a Ítaca, de Lluís Llach. De fet, les dues cançons estan vinculades i el lligam grec hi és per tot arreu.
—Quina immensa cançó, Le Methèque. Però hem de continuar. Segur que has visitat algun museu o exposició que t’ha aportat coneixement, gaudi estètic o ambdues coses alhora. Quin un ens aconsellaries?
—El Museu dels Jueus a Girona. Pel lloc, per la manera com està concebut, per l’indret on és. Molt bon espai. Girona, ella mateixa, és un museu.
—I per acabar, ens agradaria que ens recomanessis un parell de personatges la biografia dels quals ens sorprendria i ens enriquiria.
—Alda Merini i Emily Dickinson, totes dues poetesses, estrambòtiques i molt bones escriptores. Una italiana, l’altra nord-americana. Incompreses en vida, però pòstumament admirades. No dubtaria en regalar llibres i recomanar-ne la lectura. Diuen coses tremendes, són colossals i la seva escriptura és formidable, depurada, neta. Una preciositat.
—No hi cap dubte que t’entusiasmen. Moltes gràcies.
