Tot Europa sap que som els independentistes catalans qui empeny per l’oficialitat de català, basc i euskera a la Unió Europea. Veuen també l’eficiència de la nostra societat civil liderada per la Plataforma per la Llengua i amb cop de mà inclòs dels millors del món en el seu esport, Pep Guardiola i Kilian Jornet, i del president Jan Laporta del Barça, ara i sempre més que un club.
Que la llengua catalana encara no sigui oficial a Europa és un escàndol 100% made in Spain, perquè Madrid va quatre dècades tard. Al català se li ha impedit jugar a la primera divisió malgrat els seus 10 milions de parlants, mentre que la lliga de les llengües regionals i minoritàries li va molt petita.
Es feia palès el dilluns, 18 de setembre, la tarda abans de la reunió del Consell de Ministres d’Assumptes Generals de la UE. La xarxa europea per la igualtat de les llengües (European Language Equality Network, ELEN) celebrà una roda de premsa al Parlament Europeu a favor de l’oficialitat. ELEN agrupa totes les llengües menys parlades, les no-oficials i les regionals. S’hi respirava una atmosfera estranyament carregada: el tabú que haver d’arrossegar llengües veritablement minoritàries és una nosa per al català.
A l’acte d’ELEN hi van participar ONGs i eurodiputats catalans, bascos i gallecs. Junts per Catalunya excusà la seva assistència. N’eren absents eurodiputats dels Comuns i socialistes, el flamant portaveu de Sumar, Ernest Urtasun, Javi López i Laura Ballarín del PSC. Promoure la nostra llengua no és la seva batalla.
Sí que ho és, quin remei!, del ministre d’Exteriors Albares, madrileny. Hem assistit a la seva miraculosa conversió a l’activisme més militant.
Els europeus han clixat el PSOE. A la premsa de Berlín i Munich li han desagradat les pressions d’Espanya, que col·locà l’oficialitat com a primer punt de l’ordre del dia del Consell per davant de la crisi migratòria a Lampedusa i la futura reforma de la UE. Assenyalen que es deu a raons de política interna i recorden que la presidència semestral hauria de comportar-se com a mediador “honest i neutral”. Certament, la brusquedat i manca d’autenticitat amb què Madrid gestiona aquesta sol·licitud erosiona la reputació internacional de Pedro Sánchez.
L’oficialitat del català no ha estat vetada per cap Estat Membre. La partida continua i els 24 d’octubre i 15 de novembre torna a haver-hi Consell de Ministres d’Afers Generals. El ministre espanyol –a qui podríem rebatejar com a “Josep Manuel Albares”– ha accedit a deixar anar llast i prioritzar el català. Qui paga (en vots) mana.
Voldria cridar l’atenció sobre el capteniment del govern català en minoria. Al contrari que la societat civil, ha anat ben per darrere dels esdeveniments. Començant per la negociació, en la que no hi va tenir cap paper.
El president Aragonès publicà la vigília de la reunió un article a favor de l’oficialitat del català a diversos mitjans del tot heterogenis: des de “La Repubblica”, un gran diari d’Itàlia, fins a un tal “Hot News” de Romania, passant per un web de pagament alemany desconegut per al públic general: table.media. Sense ordre ni concert. La improvisació fou tal que a Suècia i Finlàndia, països que havien expressat reticències, va sortir tard al primer i no es publicà al segon.
Per si fos poc, les presses i ànsia de protagonisme generaren textos distints segons la versió. En anglès, alemany i suec, el president fa una afirmació que falta a la veritat: “La petició perquè el català sigui llengua oficial a les institucions europees és un compromís del govern de l’estat espanyol adoptat fa més d’un any en les negociacions entre els governs d’Espanya i Catalunya” (sic). A d’altres versions, en canvi, el president és més modest i no es penja la medalla d’haver pactat l’oficialitat. Diu que el govern espanyol es comprometé a un “impuls del català a les institucions europees”.
De l’actuació de la consellera Meritxell Serret no cal dir res més del que ella mateixa ja ha mostrat: Pocs dies abans es declarà disposada a acceptar un ajornament de la decisió sobre l’oficialitat, i en sec es veié obligada a rectificar davant l’allau de crítiques. Ara està molt motivada i activa, la qual cosa no sabem si són bones o males notícies.
Si la llengua catalana té l’oportunitat per a esdevenir oficial a la UE aviat, és només perquè l’independentisme lluita per ella estratègicament. Els espanyols, sobretot els unionistes de Catalunya, s’ho han deixat perdre.
