[En alemany]
El president espanyol Pedro Sánchez ha ofert als catalans fa poc de poder votar en un referèndum. Però només sobre un nou estatut d’autonomia, en cap cas sobre autodeterminació i independència, “perquè això no és permès per la constitució espanyola”. Això no sols és un acudit dolent, sinó fins i tot un de doble. Primera, perquè l’article 10.2 de la Constitució Espanyola (CE), que fixa la prioritat dels pactes internacionals de drets humans ratificats per Espanya per damunt de les normes de la CE, faria possible un referèndum d’independència encara que la política espanyola en aquest tema vulgui ser cega i sorda. I segona, perquè per a la majoria dels catalans un Estatut d’autonomia ja és una cosa que pertany irrevocablement al passat. I que s’hagi arribat a aquest punt ningú més no en té la culpa que els polítics a Madrid que no han concedit mai a Catalunya una autonomia suficient, no han complert els seus compromisos i en darrer terme han convertit l’Estatut en un paper mullat. Per què haurien de tenir ara els catalans confiança en el Sr. Sánchez, en una persona que ha donat suport a la intervenció il·legal de l’Estat a Catalunya i que ara amenaça als catalans de repetir-ho si no són bons jans?
Molts europeus benintencionats, però mal informats, han citat sempre un Estatut així amb més drets per a Catalunya, com a possible solució del conflicte. Per això, permeteu-me que fem aquí un exercici de “política-ficció” i que ens mirem molt breument si un Estatut així tindria cap possibilitat d’èxit. I com més hom se’n mira els detalls i les premisses, més s’arriba a la conclusió que la proposta del Sr. Sánchez no és sols un acudit dolent, sinó senzillament una befa de la capacitat de judici de la població catalana. Què vull dir amb això?
- La primera premissa per poder pensar en parlar sobre tal proposta, i com a mostra de bona voluntat del govern espanyol, hauria de ser la llibertat immediata i sense condicions dels presos polítics, el lliure retorn dels exiliats, l’anul·lació de les acusacions arbitràries contra més de 1.000 pacífics ciutadans i la devolució de totes les multes imposades. Si la justícia espanyola ha estat un instrument servil de la política, la política també pot ordenar el final d’aquestes persecucions. Però no sembla que es vagi pas per aquest camí.
- El text d’un nou Estatut d’autonomia l’hauria d’escriure Madrid, perquè cap dels polítics capdavanters catalans podria deixar instrumentalitzar-se així sense arriscar un suïcidi polític. I llavors ve el dilema. Un text que almenys tingués alguna possibilitat de portar els catalans a la taula de negociació hauria de concedir a l’Estat central poquíssimes competències a Catalunya, i fàcticament transformar Catalunya en un estat lliure confederat amb Espanya. Això no ho acceptarien mai dels mais ni els conservadors del Partido Popular ni l’extrema dreta de Ciudadanos, i per tant no tindria cap majoria al parlament espanyol. De l’altra banda, un text que amb penes i treballs fos acceptat per aquests partits només podria contenir mínimes millores, majoritàriament de caràcter cosmètic, que –com fins ara– l’Estat central podria ignorar quan li convingués. I això no tindria la més mínima possibilitat de ser aprovat en un referèndum a Catalunya.
La conferència del cap de govern català Torra el 4.09.18 al Teatre Nacional Català de Barcelona no va deixar dubte de cap mena que les institucions catalanes segueixen disposades a negociar, però només sobre les modalitats d’un referèndum vinculant d’autodeterminació amb garanties internacionals, d’acord amb els pactes internacionals de drets humans i amb la convenció europea de drets humans. Per a altres solucions lluny de la realitat ja ha passat l’hora.
El proper 11.09.18, la Diada Nacional de Catalunya, hi haurà altra vegada una gran manifestació a Barcelona amb centenars de milers de participants que es mobilitzaran per la realització de la república. El govern espanyol ha disposat –de manera completament innecessària– el trasllat de 900 policies espanyols a Barcelona “per preveure possibles avalots”. Tota vegada que en tots els anys anteriors aquestes manifestacions s’han desenvolupat de manera absolutament pacífica, els únics possibles disturbis són els puguin venir de grups d’ultranacionalistes espanyols, i per dominar-los n’hi ha ben bé prou amb la policia catalana. No és estrany que a Catalunya aquesta mesura es vegi com una provocació i com una amenaça. És a dir, cap bona premissa per deixar créixer d’alguna manera altra vegada la confiança dels catalans en Madrid.
