En el trist aniversari, Catalunya ha homenatjat les víctimes de l’atemptat terrorista del 18.08.2017. El desig de molts benintencionats era que aquest acte de dol col·lectiu no es barregés amb les complicacions del conflicte polític. Això, però, era una il·lusió. En la situació anormal que travessa Catalunya hauria estat un miracle que la commemoració hagués transcorregut com si hom fos a França, a Noruega o a la Gran Bretanya. Sobre el curs de la jornada i la seva història anterior remeto a l’excel·lent resum que n’ha fet Krystyna Schreiber al berlinès Junge Welt.
Allò que jo aquí vull subratllar són dues coses: la primera, un parell d’exemples de la tergiversació de fets per part d’una majoria de la premsa espanyola, que malauradament és adoptada per alguns informadors alemanys; i la segona, alguns episodis del dia que no són altra cosa que els precursors de la tardor política tempestuosa que tenim al davant.
L’exemple més cras de fake news actuals es pot llegir al madrileny El Mundo. Hom hi pot llegir que en aquells dies “la policia catalana va denegar a l’espanyola informacions essencials sobre el 17 d’agost”. No fa ni una setmana que, en una conversa sobre els fets de llavors, el cap del departament d’antiterrorisme de la Guàrdia Civil va deixar ben clar que “la col·laboració de la policia catalana amb nosaltres va ser exemplar sense cap mena de reserva”. I és més que conegut que va ser la policia espanyola (o directament el ministeri espanyol de Gobernación) que es va negar (i encara segueix negant-se avui) a donar permís a la policia catalana per tenir accés al banc de dades d’Europol. Per això els Mossos no sabien res dels antecedents penals a Bèlgica del cap dels terroristes, l’imam marroquí Es Satty, i tampoc en van ser informats per la policia espanyola. Fins avui, les autoritats espanyoles segueixen negant-se a obrir una investigació clara sobre els possibles contactes de l’imam com a informador de les unitats antiterroristes espanyoles.
També s’ha posat altra vegada en circulació una llegenda de llavors, encara que es va demostrar de seguida la seva falsedat. Es tractava que la CIA hauria informat el catalans de la immediatesa d’un probable atemptat a la Rambla de Barcelona, i que els catalans no n’havien fet cas. Primera, segons pròpia declaració de la CIA, no hi va haver cap contacte d’aquesta mena. I segona, com que els terroristes tenien plans molt diferents i l’atemptat a la Rambla el van improvisar a darrera hora, malament n’hauria pogut saber res la CIA. Diuen a Alemanya que ”les mentides tenen les cames curtes”. Però això no sembla ser cap obstacle perquè es repeteixin una i altra vegada.
I anem ara als episodis del dia, que posen molta llum sobre el veritable estat del conflicte.
Que el rei espanyol a Barcelona no se’l desitjava es va comprovar a bastament. En realitat, hauria de ser normal que un cap d’estat vegi com un deure l’assistència a un acte d’aquesta mena. Però el rei Felipe, després del referèndum català del primer d’octubre de 2017, va retreure als electors catalans el seu comportament en aquell dia, els va donar la culpa de la intervenció brutal de la policia espanyola, i va lloar aquesta expressament per la feina feta, cosa que les bandes de matons radicals espanyols van interpretar com a carta blanca per als atacs que des de llavors practiquen a Catalunya amb tota impunitat. Amb tot això, el rebuig dels catalans contra el monarca hauria de ser comprensible.
El rei no va ser present (i tampoc el cap del govern espanyol) en la part més emotiva del dia, quan els familiars de les víctimes van portar flors al lloc on s’havia fet l’atemptat, amb el suport de la presència silenciosa d’una gran munió de barcelonins, un silenci que només va ser trencat per un curt aplaudiment per als hostes en dol. El monarca (o els seus consellers) va témer segurament que el xiulessin, com va passar llavors.
Aquesta vegada no el van xiular. Senzillament se’l va ignorar. Per a l’acte central de la commemoració al centre de Barcelona, la plaça de Catalunya (uns 30.000 m²) en altres circumstàncies hauria estat massa petita per donar cabuda a tots els ciutadans que hi haguessin anat. Aquesta vegada (hi ha fotos aèries) de la plaça amb prou feines si se’n va omplir una tercera part, inclosa la tribuna. I la gent que hi va ser va haver de passar un control de la policia en el qual es van confiscar totes les pancartes que portessin. Què s’hi deia? “Pau, Llibertat, Justícia”. Uns conceptes que deuen ser molt sospitosos. En canvi, banderes espanyoles i altres signes anàlegs (gorres, bufandes, etc.) van passar sense cap problema.
L’actual cap de govern català, Quim Torra, havia posat al seu costat Laura Masvidal, la muller de qui era llavors ministre català de Governació (i ara empresonat), Quim Forn, obligant així els hostes espanyols a donar-li la mà. Ella ho va aprofitar per dir al rei: “Avui no soc jo qui hauria de ser aquí…”. El diari ultranacionalista madrileny La Razón ho va considerar “una provocació obscena”.
Segur que no ho veien així els milers de catalans que cap al tard es van reunir davant de la presó dels polítics catalans per expressar sobretot la seva solidaritat amb l’exconseller Forn.
El dia també va tenir moments lletjos. Però van venir exclusivament de part de molt petits grups d’ultres espanyols que van intentar debades de posar discòrdia i de provocar reaccions violentes, empenyent, pegant o escopint alguns ciutadans.
Va ser un dia digne de recordar. Primer, per demostrar que la tragèdia no s’oblida. I també per demostrar que a Catalunya la majoria dels catalans no accepta com a seves les autoritats espanyoles. A l’estranger pot agradar o no. Però és la veritat sense màscares. I en els propers mesos se seguirà demostrant a bastament.
