Després del primer any de l’inici de la invasió russa a Ucraïna, a Catalunya podem constatar que hi ha certa part de l’esquerra preocupada per si Occident està escalant el conflicte bèl·lic amb els diferents paquets d’ajuda militar Ucraïna. Les proclames se centren a aturar la guerra, demanar que Occident no assisteixi a la víctima, i que aquesta no alci els braços.
La realitat, però, és que si Rússia abandona els territoris ocupats, la guerra s’acaba. Però si és Ucraïna qui deixa de lluitar, és ella qui es veu abocada a acabar amb la seva pròpia existència. Si no som capaços d’iniciar l’anàlisi des d’aquest punt de partida i del fet constatat que ha estat Rússia l’agressor en primera instància, s’acaba per celebrar congressos de Pau on no es dona veu a la víctima de la guerra i s’exigeix que aquesta no lluiti per la seva supervivència.
Cara en fora, aquest posicionament de certa esquerra pot ser llegit de diferents maneres. La primera lectura, que cert sector de l’esquerra no té les eines necessàries a nivell discursiu ni intel·lectual per tal de diferenciar pacifisme de pacificació. En la història soviètica es veu la diferència entre Lenin, que buscava la pau a la Gran Guerra perquè el seu enemic era el capitalista rus i no l’obrer alemany del front i per tant s’havia de fer la revolució i no la guerra; i el discurs de pacificació de Khrushev i Brezhnev on si replicaves a Moscou et pacificaven a través de la repressió i l’aniquilament com a pertorbador de la pau.
La segona lectura, una manca total d’empatia cap a la víctima i també cap a la resta d’estats europeus que fa anys que avisen sobre el problemàtic veí rus. Hi ha certa esquerra que va restar callada davant la invasió russa de Geòrgia i la posterior autoproclamació de les repúbliques titelles, com també davant la repressió contra els txetxens i ingushetis. O inclòs en el cas de la invasió de Crimea no han dit res sobre la repressió contra els tàtars, que han vist els seus drets minvats i són perseguides les veus més rellevants de la seva comunitat des de que formen part de Rússia per la força.
La tercera i última lectura que es pot fer del posicionament de certa esquerra és, simplement, un fals pacifisme per amagar un verdader posicionament prorús plagat del típic (i absurd) recurs del “whataboutism”. Certa esquerra és sincerament pacifista, ha sigut objectora de consciència, ha estat a la presó per oposar-se al servei militar i critica per igual tot país que tingui armament nuclear. Però hi ha un altre esquerra que posa el pes de la responsabilitat de la guerra en la víctima i no l’agressor, critica la venda d’armes d’occident a Ucraïna però no pas els drons suïcides venuts per Iran a Rússia i utilitzats contra infraestructura civil, i compra el marc socialista de la Guerra Freda de “Pau”, on la pau és la pacificació de l’oposició de la mateixa manera que els francesos portaven “pau” a Algèria. I els segons s’aprofiten dels primers.
Sigui com sigui, el que és evident és que l’esquerra europea sí ha estat capaç d’entendre que sense l’ajuda d’occident segurament hi hauria un “Bucha” a cada poble ocupat, o que les fosses d’Izium estarien reproduïdes al llarg de tota l’estepa ucraïnesa. L’esquerra europea ha entès també que els estats tenen dret a decidir quin camí volen triar sense tenir por a ser castigats militarment, i que les democràcies europees no poden doblegar-se davant un sàtrapa i dictador que pretén canviar les regles més bàsiques de les relacions internacionals. També, que l’assistència militar que occident està brindant a Ucraïna és necessària tant per assegurar la seva supervivència com per forçar una situació de major equilibri de forces que pugui facilitar una negociació en un futur.
El que és evident és que l’esquerra europea ha virat contundentment per donar suport a la víctima del conflicte. Aquí, però, certa part de l’esquerra s’amaga en el fals discurs de neutralitat que només serveix per donar ales a la propaganda de la cleptocràcia russa, generant discursos que podrien ser reproduïts perfectament per persones tan estimables per l’esquerra com Marine Le Pen o Viktor Orban, clars referents de la democràcia, la defensa dels drets humans i sense cap vinculació amb Rússia. Dit d’altre forma, hi ha una esquerra que en comptes d’abordar seriosament els reptes que afronta la seguretat europea compra el marc del Kremlin.
En tot cas, si a Catalunya hi ha actors a l’esquerra de l’espectre polític que es volen presentar a si mateixos com a partits europeistes, fiables, compromesos amb els valors europeus, la democràcia i la defensa que cada poble tingui dret a decidir el seu camí sense por a ser atacat, no es pot permetre la reproducció de discursos que xoquen frontalment amb aquesta estratègia. L’equiparació de víctima i agressor, fomentar el discurs de l’expansió de l’OTAN -quan aquesta no s’ha annexionat cap estat europeu, sinó que ha integrat a tots aquells que fugien de la influència del sàtrapa rus en cerca de seguretat-, i negar l’assistència a Ucraïna, no ajuda a ser vistos des d’Europa com un soci fiable i compromès amb els valors europeus.
Ara per ara és prou evident que tant el Govern de Catalunya com els nostres representants europeus han tingut i tenen un posicionament clar en defensa d’Ucraïna, en favor de l’assistència a aquesta, i en crear un escenari favorable a negociacions de pau que permeti recuperar la plena sobirania i integritat territorial ucraïnesa. Un posicionament que sembla ser no acaba de ser compartit en altres cambres polítiques, fet que acaba per generar incoherències i inconsistències discursives.
De la mateixa manera que l’esquerra catalana ha sabut abordar recentment la política de seguretat ciutadana amb idees i reflexions del s.XXI, ara toca abordar també la seguretat internacional amb marcs mentals i reflexions que ajudin a superar posicionaments caducs i aportin resposta als reptes de seguretat internacional del s.XXI.
