A raó d’un escrit punyent de la nostra Montse Solé, amb sang i fetge, n’han sortit diferents versions que anirem compartint com aquesta tan ben meditada de la Joana Nevado.

 

La Claustre havia pres una decisió: no volia continuar essent humiliada. Tenia la seguretat que el seu marit amagava una aventura amb una altra dona. Una altra vegada que li digués que aniria a una reunió no el deixaria entrar a la masia.

Els seus fills van aconseguir que la seva mare els expliqués tot el que estava patint: els cops, les marques, el morats que tenia no s’havien produït d’una forma accidental, com ella els havia dit sempre, havia estat el seu pare, el maltractador, feia molt de temps que ho patia en silenci.

Els nois van entrar en un estat de còlera, odi, venjança… estaven disposats a posar fi a tot aquest sofriment de la seva mare.

Una nit, van ser testimonis de les seves visites sospitoses. El van seguir quan, anava, segons deia, a una d’aquestes reunions. Amb estupor i sorpresa van veure com es ficava en una casa del poble amb fama d’una reputació dolenta.

–Mare, hem vist al pare ficar-se en una casa on hi ha dones que venen el  seu cos per diners!

–Miserable, poca-solta. És el que jo intuïa, aquesta olor especial que desprenia quan arribava a casa em feia sospitar… es mereix una lliçó, un càstig per tot el que m’ha arribat a fer patir. És un salvatge, no es mereix  viure amb nosaltres.

–Mare, no et preocupis, nosaltres t’ajudaren i et donarem tot el suport que necessitis.

En primer lloc, van anar a buscar un manyà perquè canviés el pany de la porta i una balda per protegir la fusta.

En arribar a casa, de l’última suposada reunió, en Ton no va poder obrir la porta. Va començar a donar cops i puntades de peu, els crits eren furiosos…

–Claustre, si no obres la porta et mataaaaré! et ma-tareeé…! Tu juro!

El soroll i les veus eren tan estridents que, en el silenci de la nit, van arribar fins a les cases properes del poble. Uns veïns ho van fer saber al  municipal i també al capella de l’església se’n van assabentar. Tots van sortir a veure què passava. Van caminar fins a la masia, on en Ton estava en plena excitació… els nois i la Claustre van poder explicar tot el que el Ton havia fet durant el temps que havien viscut junts, i la infidelitat:

–Havia estat amb altres dones!

El poble estava acostumat a sentir parlar d’una forma silenciosa, i com a cosa privada, de maltractaments en la parella, però el que no acceptaven era que l’ home anés amb altres dones; la majoria eren de caràcter conservador, el que més el capellà, ja que era de la vella escola, on la família de portes en fora havia  de donar bon exemple, essent un model de convivència.

Aleshores les autoritats van obligar al Ton que els donés una explicació i, per força, davant la pressió, va començar a parlar, a mal justificar-se i, sense voler, a confessar.      Després del seu relat, la vergonya i l’orgull el van embolcallar.  Va sentir la necessitat, aquella mateixa nit, d’amagar-se al bosc i, a l’endemà, de matinada, sense que ningú se n’adonés, va marxar del poble. Mai més ningú va saber del seu destí.

I la Claustre, també aquella mateixa a la nit, va poder ser ja una altra dona. Finalment, el seu cor bategava assossegat i la seva ànima va trobar la calma desitjada.

Joana Nevado

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Article anteriorMitjans forts i crítics
Article següentUn any de guerra, un any de divisió a l’esquerra
Rosa Maria Pascual Sellent és veïna de Cardedeu. Ha treballat de mestra durant trenta anys i ara està jubilada, però és la responsable dels tallers d’escriptura com Tecamolsaires del Montseny i de presentacions i tertúlies literàries mensuals. Forma part del GEM, Grup d’Escriptors del Montseny, amb qui ha editat Montseny Màgic, Montseny Eròtic i Montseny amb un Somriure. És autora de llibres per a aprendre matemàtiques divertides com la col·lecció “Pensem i comptem”, també per aprendre a llegir i escriure amb les Lletres Amagades i Letras con disfraz il·lustrats per ella mateixa. De contes infantils En Jordi i el drac amb pintures d’Antònia Molero, i d’un àlbum il·lustrat per per Aurembiaix Abadal titulat En Jordi va pel Món i que va ser obra premiada en el CCCB. De les novel·les curtes com Tardor Roja; Un mar de boires, Premi Jalpí i Julià; de la col·lecció Bell-lloc i altres contes de mestres que conté El Racó dels desitjos que és una peça teatral representada en alguns a sales del Vallès i Barcelona. De les novel·les històriques inspirades en l’autobiografia: On vas, Irina?, editada en català, castellà Adónde vas, Irina? i anglès Where are you going, Irina? i finalista del Premi de Novel·la Històrica Gregal 2013. De La Mestra amb un somriure als llavis, premi memòria popular de La Roca Romà Planas i Miró. I del poemari Si Condicional editat durant la pandèmia i amb dibuixos de l’Aurembiaix Abadal.