Avui fa un any. Avui fa un any de la Carta oberta al Sr. Godó demanant-li una edició de La Vanguardia en català. Avui, dia de Sant Jordi, ha fet un any. Ha passat tot un any. I res no ha canviat. La carta la podeu llegir o rellegir en aquest mateix diari digital (el primer dels articles d’Albert Ransau), i té la mateixa vigència que si hagués estat redactada fa tan sols unes hores.
Si El Periódico, al seu dia, va ser pioner en una iniciativa com aquesta, perquè no fa el mateix La Vanguardia? Un diari que, sociològicament, té molts més lectors que voldrien una edició en català, que optarien per l’edició en català, que no pas no tenia El Periódico aleshores.
Jorge Juan, abans de deixar La Vanguardia va declarar a la premsa que veia propera una Vanguardia en català. Però a hores-d’ara res de res. És clar, no s’ha fet per la crisi. Que si noranta acomiadaments, que si … Però el cert és que si tampoc no es va editar una Vanguardia en català en els anys i anys de vaques grosses, ara la crisi no sembla lògic que s’utilitzi com a pretext. Els rèdits d’aquells anys d’abundància bé podrien servir per campejar els temps dificils, i fer espai a iniciatives de país, de normalització, com ho seria, i molt important, una edició de La Vanguardia en la llengua pròpia de Catalunya. A més, de la mateixa manera que RAC 1 ha estat un èxit, i és una ràdio en català, estic convençut que La Vanguardia en català fora un èxit econòmic garantit. Perquè és evident que una població educada en català demana i demanarà cada cop més una premsa escrita en català. La Vanguardia, com a estratègia corporativa i econòmica de futur, no ja de servei al país, faria ben fet de cobrir aquesta demanda, abans no se li avanci un diari nou de qualitat, en català, que comenci a assenyalar la decadència del que avui és encara el principal i el millor diari de Catalunya. Aquesta iniciativa podria ser un impuls molt positiu per a La Vanguardia, des de tots els punts de vista.
Som molts els que hem nascut amb La Vanguardia als dits, que hem crescut amb La Vanguardia a les mans, que hem conviscut amb La Vanguardia cada dia de la nostra vida, com si fos un objecte més del menjador de casa nostra, tan familiar com unes velles sabatilles o com el tortell dels diumenges, que apreciem la qualitat del diari, que hem estat educats en català, i que ja fa temps contemplem la manca d’una edició en català com una autèntica disfunció social, de país, que ens fereix. No dic que La Vanguardia es faci únicament en la llengua pròpia de Catalunya, que és el que succeeix en els països lliures i normals, sinó que hi hagi una edició, gran o petita, en català, i posar fi així a l’estranyíssima situació de què el principal diari català s’editi, exclussivament, en una llengua que no és pròpia de Catalunya.
D’altra banda, no em consta que el Govern s’hagi mogut. I ja se sap que als empresaris, amb honroses excepcions, per tal d’engrescar-los en projectes i estratègies de país, sovint els cal l’empenteta pública.
És evident que La Vanguardia pot fer el que li sembli i que la llibertat d’empresa és un dret constitucional inqüestionable. No cal dir-ho. Ara bé, tampoc no es pot obviar que hi ha coses que, en sentit sociològic o cultural o comunitari, fa molts anys que han deixat de ser un patrimoni exclussivament privat, propietat d’uns accionistes, per passar a constituir un patrimoni del conjunt de la societat que s’ha guanyat a pols la condició “d’accionista moral”, en aquest cas, de La Vanguardia.
Els propietaris de La Vanguardia no haurien de badar. No fos pas que els succeís com a Espanya. Que molts catalans podrien seguir còmodament a Espanya si mostrés un nivell de comprensió i adaptació a la nostra realitat raonables. Però com que això no es produeix cada cop hi ha més catalans que fan una esmena a la totalitat, un no a Espanya sense condicions. De la mateixa manera, molts lectors de La Vanguardia podem desesperar de què surti una edició en català, i acabar optant per un diari (en català), dels actuals o dels que hagin de sortir. D’això en diuen desafecció, però, de fet, es tracta d’un trencament sentimental en tota regla que, un cop s’ha produït, ja no té volta enrere. És per sempre.
Desconec si ens trobem davant d’una resistència numantina o bé de simple mandra. Desconec si hi ha una raó ideològica que dugui a la negativa a publicar en català. Sé que les raons econòmiques o la de manca de demanda serien una falàcia o excuses de mal pagador.
Com “accionista moral” de La Vanguardia, com a català que pateix cada dia en veure com el principal diari del seu país s’edita exclussivament amb una llengua que no és la pròpia del país, torno a demanar, un any més, en aquesta diada de Sant Jordi, una edició en català de La Vanguardia.
Tant de bo el 2010 sigui recordat per l’any de “La Vanguardia en català”.
