No ho puc evitar: no m’agrada la pluja, i encara menys si haig de dur dos menuts al col·legi. No m’agrada mullar-me, ni constipar-me, ni que se’m constipin els nanos, em fot de mala llet. Però tot i la mullena —ja al bus, de camí a la feina—, aquest matí me l’ha salvat el conte “Gnocchis”, una bogeria molt ben parida, tan hilarant com mesurada, i amb una imatge inquietant:
“Si quan els gnocchis estan formats no se’ls ofega de seguida en aigua bullent, s’arrosseguen amb lentitud imperceptible fins al terra, on miren de trobar un forat on niar en grup i reproduir-se”.
Una imatge inquietant o un problema sense solució. A la nota que obre el seu últim llibre de contes, Exorcismes (Empúries), Vicenç Pagès Jordà (Figueres 1963) diu que per escriure un conte és recomanable tenir entre mans “una imatge que no sabem per què ens inquieta, un problema sense solució”. I ho remata: si ja tinguéssim la solució seria “millor escriure un article o un pamflet”.
Exorcismes és una antologia de contes —entre els quals, “Gnocchis”— extrets dels tres reculls publicats per l’escriptor, crític i professor d’escriptura creativa els anys 1990, 1999 i 2005, que ja eren difícils de trobar. El títol, Pagès el justifica amb unes paraules de Cortázar segons el qual qui ha passat “por la experiencia de librarse de un cuento como quien se quita de encima una alimaña, sabrá la diferencia que hay entre posesión y cocina literaria”.
I és que l’autor de Robinson, Els jugadors de whist o El món d’Horaci diu que, contràriament al que “escampen algunes escoles d’escriptura”, no cal que els contes incloguin un conflicte: “el conflicte ha de ser anterior, ja que el conte n’és la destil·lació”; de fet, “l’emoció màxima té lloc en el moment solitari de l’exorcisme”, i un cop resolta aquesta tensió “tan sols queda el packaging i la xafarderia”.
També en aquesta nota introductòria —breu però sucosíssima, per tot el que hi despatxa—, Pagès explica que els vint-i-tres contes d’Exorcismes van néixer, en el seu moment, com a “exploracions”: de “badar cap enfora i cap endins”. Vet aquí la fórmula que comparteix amb nosaltres; sense oblidar, insisteix, que després el contista ha de convertir-ho en ficció i afegir-hi “la sintaxi, alguna frase memorable, rastres en la neu que no se sap si duen enlloc, un punt d’humor, un joc de miralls entelats, el ritme i la música, algun regal”.
Sempre dic que arribo tard a les lectures que valen la pena —tard, però hi arribo. Aquests dies, sense anar més lluny, estic devorant els “abjectes i commovedors” Nou contes de J. D. Salinger. I Salinger comparteix espai, a la meva tauleta de nit, amb King, Carver, Duras i Pagès. Sí, soc dels que tenen diversos llibres oberts alhora —però això ja és una altra història.
*Podeu llegir el conte “Continental”, dels Exorcismes, a la revista digital Paper de vidre:
