Vam ésser companys de viatge. Un trajecte i un camí llarg feu que encetéssim una conversa. Havia nascut a França de pares exiliats. Va créixer i va estudiar allí. Quan, amb els pares, va tornar a Catalunya va entusiasmar-se perquè ell, encara que nascut a París, es sentia català.
Recordaria sempre aquella França dels camps amples, dels grans rius, d’aquell París cosmopolita, però la pàtria sempre s’enyora i encara que els seus pares tenien un petit taller mecànic que anava bé, la tornada a casa era esperada amb impaciència.
El Lluís es trobava foraster a França, perquè era fill de pares emigrats, i també a Catalunya que el miraven com un francès. Parlava a la perfecció els dos idiomes, encara que amb el català tenia un lleuger accent que el delatava. Sentia la necessitat de integrar-se i va fer-se soci de diverses entitats i així va anar entrant en el món de la política i de la cultura catalana.
França era un país avançat, una de les primeres potències d’Europa i ell havia conviscut amb governs de dretes i d’esquerres. El problema dels emigrants del Magreb foren grans, les revolucions estudiantils (en las que hi participà) deixaren el país paralitzat. Havia viscut diverses crisis.
El Lluís, aquest era el seu nom, havia estudiat dret, però va optar, com els seus pares a França, per obrir aquí un taller mecànic, atès que no va veure clar posar-se a treballar d’advocat. I el negoci inicialment va funcionar. El taller quedava petit i l’ampliaren.
Però ara el Lluís, que vivia a Catalunya com sempre havia desitjat, amb un títol universitari a les seves mans, no sabia que fer. El seu taller es trobava mancat de feina, havia d’indemnitzar els obrers i no tenia prou diners per fer front a la realitat. Els bancs li negaven els crèdits i es trobava acorralat i sense una sortida. Era un foraster a la seva pàtria i tampoc podia tornar a França perquè ja no hi tenia res. A més no es trobava amb ànims de començar de nou lluny de casa.
El viatge s’acabava i el Lluís va acomiadar-se. Va sortir de l’estació del tren encorbat, vençut i vaig sentir compassió d’aquell home que havia conegut en un trajecte de tren i que es trobava, com molts catalans, sense futur.
Pensava que la situació del Lluís era com la de molts. Empreses tancades, obrers sense treball, persones sense al·licients desprès de llargs anys de treball, joves sense perspectiva. La crisi és arreu, però a casa nostra de moment sembla que no s’hi troba una sortida. Tenim uns governats prou aptes per conduir aquest nostre país amb garanties de prosperitat? Al Lluís, a mi i a molts no ens ho sembla pas.
