Josep Maria Espinàs ens ha deixat amb la mateixa elegància i modèstia amb la que va viure. La seva filla Olga, amb la síndrome de Down, l’havia precedit fa quatre anys, pràcticament els mateixos que ell —amb les seves facultats minvades—, havia deixat d’escriure.
Atès que, com comentava sovint, l’Olga era qui li havia mostrat el camí de la saviesa, que amb ella havia aprés a valorar les coses que importen de debò i a destil·lar les foteses i despreocupar-se’n, i que, com assegurava a tothom, era amb l’escriptura com ell se sentia viu i lliure, podrem fer-nos càrrec del seu patiment aquests darrers anys.
Espinàs era escriptor. Totes les altres coses eren una extensió del seu ofici d’escriptor, un corol·lari. L’escriptura era la seva manera de viure, ens explicava. Aquesta afirmació constitueix un lloc comú en tots els escriptors, sols que l’Espinàs no trobava res d’extraordinari en això, i no se sentia gens còmode dins l’ambient que envolta el món literari.
Però, per què me’l doneu, el premi?, em va preguntar el 2012 quan el trucava per comunicar-li que el volíem distingir amb el Guardó Joan Sales de l’Associació El Matí. No hi trobava cap mèrit en allò que feia —deia—. Havia anat així, ell s’hi havia trobat: escrivia, era el seu natural.
No li agradaven els reconeixements, els acceptava amb educació, però els defugia si podia. Ho va fer sempre. Però malgrat que no en feia col·lecció, la seva vida era plena de fets meritoris pels quals hauria de ser reconegut i recordat. Va portar-nos a casa Georges Brassens i va ser un dels fundadors de Els setze Jutges; va escriure milers d’articles a l’Avui i a El Periódico, vint llibres de viatges a peu pels Països Catalans i per Espanya i setanta obres més on va cultivar pràcticament tots els gèneres literaris; va fundar l’editorial La Campana amb Isabel Martí i realitzà uns magnífics programes d’entrevistes a TV3 i el Canal 33, els qual van posar el llistó molt alt en la programació cultural en el inicis de la televisió pública catalana. Però el que haurem d’agrair-li per sempre és el regal de mostrar-nos la humanitat que hi ha amagada en la quotidianitat. Amb els seus escrits va explicar-nos les coses senzilles i ordinàries de manera captivadora, descobrint-nos que són menys vulgars del que semblen, perquè són humanes.
Josep Maria Espinàs contemplava la realitat i escrivia el que hi veia. Parlava de les coses que ens trobem pel món, d’allò amb què ensopeguem el comú dels mortals, de les coses que ens passen i ens afecten. I ens les explicava amb una mirada serena, tendra, irònica i lliure, amb una escriptura directa i amable, i alhora, intel·ligent i precisa, despullada d’efectismes.
«Ho he anat fent a poc a poc, això d’abandonar els adjectius. S’han quedat amb mi, és clar, els indispensables, que són els absolutament vulgars: gran, petit, alt, baix, net, brut, ample, estret, llarg, curt… són els adjectius que serveixen per explicar les coses, les coses tal com són, no com nosaltres veiem les coses», ens confessava en el seu Inventari de jubilacions. Això és l’elegància, l’equilibri en l’exposició de les opinions, dels sentiments, de la nostra interioritat i la nostra exterioritat. I l’Espinàs era un senyor amb un capteniment exquisit.
Tractava habitualment de les coses més comunes i, tanmateix, no deia banalitats ni repetia obvietats insubstancials. El que escrivia tenia gruix i profunditat. Espinàs observava l’existència sense pressa, amb calma, que és la manera pròpiament humana de mirar-se-la. Estem fets per caminar, no per córrer, ni per volar. El tempo adient per mesurar la vida és la passa: només així la mirada esdevé conscient, pot meravellar-se i aprendre, i és capaç de desentranyar raons, veritats i bellesa, sovint sense cercar-les de manera expressa.
Potser per això, a l’Espinàs li agradava capbussar-se dins la remor de les converses d’un cafè, que segueixen el ritme calmat de la vida encarnada en la normalitat. I fumava pipa, que és un fumar pausat, gairebé reflexiu, un delectar-se amb la combustió del tabac. I potser també per la mateixa raó mai va deixar d’escriure amb la seva màquina Olivetti, picant el teclat amb dos dits i sense deixar de mirar-lo. Sense presses, escoltant el so de les tecles d’aquella vella amiga que li confirmava que continuava viu mentre, mirava de posar per escrit la humanitat que amaguen els fets i els objectes quotidians.
La vida i els escrits d’en Josep Maria Espinàs ajuden a entendre i a explicar el com i el perquè hem arribat fins aquí. I amb la mateixa naturalitat amb què va viure, han passat a formar part del nostre imaginari col·lectiu. Descansi en pau.
