Ni imaginació ni llegua estan mai separades de la vida real del poble que ha engendrat els mots i les dites. Totes elles ens poden fer pensar i niar històries viscudes o contes… com ens ho demostren aquests relats de la Joana Nevado, la Carme Cinca i la Concha Gutiérrez del nostre taller d’escriptura dels Tecamolsaires.
Déu nos en guard d’un Déu nos en guard.
Aquesta frase dita per un pagès em sembla d’una saviesa inherent. Pot ser degut a la influència de l’entorn on viu. El pagès, home rústic, noble, transparent, té un nexe constant amb la natura. Estudia la terra, la cuida, l’acarona, observa el seu creixement, seguint el miracle de la llavor. Aprèn a pensar fent ús del seu tarannà pausat i assenyat. Analitza els canvis que es produeixen en el paisatge, rep el missatge i es prepara. Totes aquestes facetes fan del pagès, en molts casos, un ésser vident.
El déu del pagès no sempre és el déu que ens van ensenyar a la nostra infantesa, una bona part no practica cap religió. El seu déu, més aviat, és el déu de la naturalesa, un ésser viu, silenciós, fort, poderós i alhora honest amb el mitjà, on cada membre compleix fil per randa amb la seva funció. El pagès mira al cel perquè creu que té una força superior que disposa i pren decisions.
Però… Intentaré esbrinar –des del meu punt de vista– el sentit d’aquesta expressió. Quan la fem servir és perquè a darrere s’hi amaga un fet desagradable: una tempesta que arrasa la collita, la manca de pluja que crema la sembra, una infidelitat, la pèrdua d’un ésser estimat… per això trobo molt intel•ligent la dita: Déu nos en guard d’un Déu nos en guard, si la diem, és com una mena de pregó perquè déu ens protegeixi i ens alliberi de cap mal, degut que la situació no és la més benèvola ni desitjada.
Joana Nevado
Recordant l’avi
A l’avi sempre el veia beure a galet, tant si bevia aigua fresca del càntir com si ho feia amb el porró, ple d’aquell vi negre, espès i ferreny, que només ell podia engolir, quan jo encara bevia a morro. Feia unes filigranes extraordinàries amb el colze, pujava i baixava el fi raig de líquid com un artista… i cap gota en queia!
Era maliciós i amb molta picardia, i m’explicava històries divertides que es treia del seu magí, que em feien riure molt, i em volia fer beure a galet, però no, tot i ser jo com una bleda assolellada, sabia que eren sopars de duro i no me’n refiava ni un pèl.
I em deia:
Ara que soc de cap blanc, només em queda matar el cuc i matar la set, que ja no puc córrer món ni anar de tronc, que el temps perdut no torna i haig d’esperar l’hora d’aclucar els ulls quan Déu ho mani.
Pobre avi, quanta raó tenia!
Carme Cinca,
Conversant
A una habitació d’andròmines, fosca i sense finestres situada als estudis cinematogràfics 20 th Century Fox, dos bons amics, de tota una llarga vida, conversen:
–Com et trobes avui Fina? –va preguntar Phil.
–Doncs, menys esvelta cada dia i més oxidada, amb tants anys que tinc! El que més em falla és el meu ull.
–I tu, Phil, estimat amic, com estàs? –es va interessar Fina.
–Jo continuo llarg i prim, encara que amb el pas dels anys cada vegada més esfilagarsat i groguenc… No t’ho creuràs! Avui parlaven d’ell a la ràdio, s’escoltava des de l’habitació del costat, deien que l’han subhastat per una burrada de diners.
–Sí? Caram, ell s’ho val! Ja fa sis dècades! –va dir la Fina emocionada a l’evocar moments viscuts… alhora que notava com la llum del seu ullet s’encegava una miqueta més. Te’n recordes, Phil? Fa tant de temps…!
–Es clar que me’n recordo, de tots i cadascun d’aquells dies! El primer contacte amb la tela blanca, suau i vaporosa, la sensació entre els dits apressats d’ella, tal com tu anaves obrint camí en la blonda, avançant, àgil, amb passes curtes o llargues gambades, sempre precisa segons el que fes falta i jo… jo pujat a la teva gropa, cada forat que tu obries era immediatament ocupat per part de mi.
–Sí amic, en un pim-pam, vam posar fil a l’agulla –va dir la Fina burleta– i ens hi vam posar a treballar de valent perquè calia acabar a temps… el rodatge no es podia parar.
–El dia de la prova vam anar plegats, quins nervis vam passar… –va rememorar en Phil– Mare meva, que maca que era! Al seu escultural cos va quedar perfecte a la primera, captivava amb la seva lluminositat, oi Fina?
–Ja ho crec! L’escena va ser espectacular, com aletejava la faldilla del nostre vestit blanc per l’efecte de l’aire que sortia de la reixeta del metro… ningú com la deessa Marylin podia lluir-lo millor.
–Quina pena em va fer, estimat amic, quan una part de tu es va allunyar per sempre de mi. Em va consolar que almenys aquesta part teva veiés món, perquè ja sabem com ha estat la resta de les nostres vides, el que va quedar de tu en el rodet i jo, plegats, tancats per sempre més en un fosc costurer.
Concha Gutiérrez
