M’agrada perdre’m per aquests pobles de muntanya amb façanes de pedra, amb un rierol d’aigües manses i cristal·lines que baixen tranquil·les sense fer remor, visitar ermites on el temps ha deixat la seva petjada i a les que resten només les parets, o mirar des de una muntanya un trosset harmoniós d’una Catalunya inigualable.
Allunyada del món civilitzat en una serralada de muntanya puc oblidar problemes, angoixes, decepcions, enyorances per viure només el present del cantar dels ocells, d’un núvol petit que tapa el sol, de veure l’esquirol que salta de branca en branca o mirar un conill que s’esquitlla entre unes mates.
I trobo el vermelló, l’olor del romaní i de la farigola i omplo l’ànima de perfums quasi oblidats i que són un bàlsam.
Entro dins l’ermita que es troba en bon estat, encara que els temps s’ha endinsat en les seves entranyes. Quatre bancs on reposar, un sant que sembla somriure des de l’altar per la visita, uns ciris apagats i fumejant que un devot ha dipositat damunt de l’altar, frescor i pau, molta pau en un indret perdut entre cingleres.
No vull pensar en la ciutat atapeïda de turistes, de milions de persones que no et miren ni et somriuen, de platges solejades plenes de banyistes, de nens que s’han d’acontentar en una plaça de ciment sense una ombra d’un arbre on jugar.
El contrasts és gran i asseguda en el banc de l’ermita no puc deixar de comparar les dues opcions. No, no vull deixar-me envair per pensaments negatius, ni pensar en el pretèrit. Vull viure aquest present meravellós que desapareixerà de la meva vida com l’aire pur que respiro, com tot, perquè en aquest món tot és temporal.
Surto a fora i m’omplo a vessar de tanta pau, de tanta bellesa. Deixo que l’aire fi penetri en el meu cos i em sento renovada. Diviso poblets llunyans que semblen una taca fosca en mig de la naturalesa, Veig muntanyes i cims amb relleus, amb vegetació verda, esplèndida i un sostre blau i pur com només el cel de juliol pot donar-nos la calidesa d´ una tarda d’estiu.
El sol va perdent lluminositat, el paisatge es torna ombrívol. Deixo la muntanya amb tristesa. Miro les cases de pedra d’un poblet, d’un rierol que murmura mentre l’aigua plàcida va corrent. Veig un ramat d’ovelles amb el gos que borda i el pastor que van cap a aixopluc, unes vaques que fan sonar les esquelles que pasturen indiferents, mentre una fina boira va envoltant la natura com un vel suau
Arribo a casa cansada però feliç. El dia ha estat ple, perfecte i em sento renovada però la realitat s’imposa i em cal somiar, només somiar que no es necessita massa per trobar l’equilibri, entre tantes coses imperfectes del món. No es necessita massa per ser feliç, només cal mirar les petites coses i saber gaudir-ne.
