Fa poc més de dues setmanes que el nostre parlament, convençut que no tenia cap més sortida, va aprovar una llei del Referèndum i una possible llei de Transitorietat. I des d’aquell moment, l’Estat espanyol ha respost amb una virulència que cap dels pitjors escenaris possibles contemplava. L’evident actuació del Tribunal Constitucional anul·lant totes les sentències era certament previsible. El referèndum, amb l’actual i partidista marc legislatiu espanyol pot ser fàcilment considerat il·legal. I era esperable que, apel·lant a la proporcionalitat, Espanya negués tota validesa al resultat.
Però, aquest cop, l’Estat vol impedir-ne físicament la celebració. Qui ens havia de dir que aplicar una resposta proporcional per part hauria estat posar en funcionament a través de la fiscalia un mecanisme de persecució sense precedents. Estem sotmesos a un triple cercle, de més a menys, previsible.
1/Era fins cert punt previsible, seguint la tàctica de combat judicial del 9N, que imputessin delictes de desobediència i malversació, entre d’altres, als alcaldes i als membres del govern que, per tant, haurien d’afrontar col·lectivament les conseqüències penals que Espanya en volgués derivar. Acceptaven córrer el risc sabent la desproporció que representa inhabilitar, seguint l’exemple del 9N, al 80% dels alcaldes i al 100% del govern. Són les forces polítiques electes que assumeixen un programa polític explícit cap a la independència .
2/ Era més o menys previsible que el ministre d’Hisenda actués intervenint de facto els comptes autonòmics. Fins aquí, tot respon a una lògica.
3/ Però encara ara no me’n sé avenir del fet que la Guàrdia Civil hagi entrat a les redaccions dels diaris exigint que no facin publicitat del referèndum, que hagi entrat en empreses privades confiscant material relacionat amb el referèndum, que hagi detingut gent per enganxar cartells, que s’estigui amenaçant penalment l’ organització d’actes i que, amb tota seguretat, el dia 1 tinguem cossos policials confiscant el material per celebrar el referèndum. La violència, per ara només coercitiva, que representa veure forces armades impedint, amb una ordre judicial, una iniciativa pacífica, per més il·legal que la vulguin considerar, és un fet inaudit. Les forces d’ordre públic representen, en essència, la màxima renuncia de tot ciutadà, que delega a l’Estat l’ús de la força. I de tota evidència, el fenomen independentista dels darrers sis anys és 100% pacífic. Obligar a les forces d’ordre públic a posar-se directament en contra de la ciutadania per qüestions ideològiques no té precedents en la democràcia occidental posterior a la 2a Guerra Mundial. No els té. És la nostra obligació com a poble madur i responsable seguir mantenint la calma i la serenitat davant d’aquest fet perillosíssim i que pot comprometre seriosament la convivència si no sabem respondre adequadament. La voluntat democràtica és no violenta. La nostra resistència ha de ser exemplar. Repeteixo, cap errada! Necessitem que sigui exemplar.
La raó no la té qui té la llei del seu costat, sinó qui té la certesa de defensar una causa justa amb fermesa , però amb serenitat. Voler votar és una causa justa, diguin el que diguin les autoritats espanyoles. Només un estat antidemocràtic pot negar el dret a l’autodeterminació. I no el nega en cap moment la Constitució Espanyola, per més que el títol primer parli d’una nació indivisible, perquè preveu mecanismes per canviar-lo. Són mecanismes perversos, perquè pretenen fal·laçment que l’autodeterminació de una part la decideixi la totalitat de l’Estat. Per això ens veiem obligats a lluitar sense la llei del nostre costat.
No sabem quina “proporcionalitat” ens té reservada l’Estat pels propers dies. Tinc plena confiança en que els nostres líders, homes i dones determinats i valents, sabran maniobrar per fer-hi front. Estem en un irracional escenari d’enfrontament que passi el què passi, ja ha perdut l’Estat espanyol. L’ús de la força física per part d’Espanya garanteix en la nostre memòria per molts anys un clima de repressió que ens semblava impossible fins fa uns dies. Han perdut encara que rebentin tots els actes, confisquin totes les paperetes i destrueixin totes les urnes. Han aconseguit en una setmana que el “Sí” de molts vagi molt més enllà del referèndum. És un “Sí” per sempre i per moltes generacions. Fa anys que no entenen que el nostre “Sí” és la conseqüència del seu “No”. Aquesta és la inevitable reacció a tanta desproporcionalitat.
