L’Espanya dels Borbons hi té una fixació des del seu origen, una fixació molt elemental: de Catalunya se’n treuen diners. És una constant des de l’establiment del cadastre per José Patiño fins les multes que ara cauen sobre els nostres polítics. L’axioma és molt elemental: dels catalans, sempre i a tota hora, cal recaptar més i més diners,
El dèficit fiscal de Catalunya respecte al Regne d’Espanya és d’uns 15.000 milions d’euros anyals. L’Estat recapta molt a Catalunya gairebé un 20% dels seus ingressos i gasta molt poc un 11%. Si els catalans parlen dels seus drets com a ciutadans els espanyols els hi posen nous impostos i noves multes. Ells ho tenen molt clar: nosaltres els catalans, som l’Espanya pagana, la que no creu amb el que cal creure, però que paga, subsistim com a pagadors. Els anys cinquanta del segle passat posaven multes a qui feia els recordatoris de la celebració de la primera comunió en llengua catalana. Convé recordar-ho sovint. Ells no fan pas cap esforç per tal de convertir-nos a res, sempre ens dominem amb gent molt barata: botiflers que ja són rics o fills de les forces ocupants que s’han quedat a viure sobre el terreny amb tot tipus d’avantatges derivades de la despesa pública de l’Estat.
Si sembla que la situació política demana diàleg, com els godofreds de La Vanguardia i els pericots del Periódico no es cansen de repetir, és un diàleg que només es vol per tal de frenar les aspiracions del poble català; com la brillant idea de una comissió parlamentària a aquestes alçades. La d de diàleg i drets recorda als espanyols la seva obsessiva fixació amb els catalans: “volen drets, volen diàleg, que ens paguin multes”.
