Tot allò que ens allunya dels altres ens allunya de nosaltres. Una frase que pot semblar perfecta. I no només per la seva construcció formal sintàctica, impecable. També per tot allò que aporta de significat, de contingut per entendre’ns. Forma i contingut. Fa ja uns quants anys que la va escriure un amic d’aleshores. I el cas és que encara ara no trobo prou arguments ni per estar-hi a favor ni per estar-hi en contra. La frase sembla brillant. De vegades, però, m’he hagut d’allunyar d’algunes persones per tal d’estar bé amb mi mateix. O, si més no, així me n’ha fet l’efecte. De manera que, quan m’ha semblat que efectivament n’he quedat alliberat, no m’he notat gens lluny de mi mateix sinó al contrari. Però no acabo d’estar segur que aquest argument pugui refutar del tot la frase en qüestió. Perquè hi ha les persones estimades, íntimament estimades. Potser sí, aleshores, que la frase podria començar a adquirir un cert sentit versemblant. Perquè, si et sents allunyat de la persona que estimes, potser sí que pots aleshores també sentir-te allunyat de tu mateix. Estimar equivocadament, o pensar-t’ho. L’amor potser només pot començar a partir de l’amor que cadascú senti per ell mateix. Si no t’estimes tu mateix, és difícil que puguis estimar cap altra persona i lliurar-t’hi. I tampoc no estic segur, ara, que això signifiqui cap llum per desxifrar el sentit de la frase aparentment tan impecable. Deu ser un aforisme que, igual que molts d’altres, es pot llegir perfectament en sentit contrari. Gairebé fa riure i tot.
