Fa unes setmanes vaig devorar el nou llibre de l’Enric Vila, ‘Londres – Paris- Barcelona’. Estimulant i provocador, m’ha fet donar voltes el cap amb la importància per a Barcelona d’una Catalunya independent, però també en com l’ambició col·lectiva que tenim com a país tot sovint es projecta sobre l’èxit d’aquesta capital nostra.
‘Londres – Paris- Barcelona’ m’ha fet pensar aquests dies que potser un dels motius pels quals volem la independència és per a fer de Barcelona la ciutat que mai serà sota el jou madrileny.
I si Maragall tenia raó amb la idea de les ciutat-estat? La onada democratitzant de la història i l’acceleració de la globalització comercial incentiva la creació de nous Estats, que encara que més petits, siguin també més eficients. I recordem que les anomenades ciutats-Estat de la península itàlica no es cenyien només als seus límits urbans estrictes. Potser podríem considerar que la Catalunya independent seria ‘L’Estat de Barcelona’ de cara al món?
Per què… i si el què molesta dins l’estructura nacional espanyola és l’ambició i la projecció de Barcelona? Si Catalunya fos un país sense lideratge clar potser no causaríem tants problemes. Potser seria més controlable i folkloritzable.
Potser tot això seria diferent sense la injecció de moral de les Olimpíades del 92, si Barcelona hagués evolucionat cap a esdevenir una Marsella o una Gènova hispànica, prou modesta com per no cridar gaire l’atenció. Però una Barcelona provinciana sembla difícil de casar amb les aspiracions col·lectives dels barcelonins i els catalans.
Com diu Vila, el projecte espanyol requereix avui una centralització del poder cap al Gran Madrid que enterra cap co-capitalitat, formal o de facto, que algun català il.lusament hagi mai somiat.
Tot plegat recorda una pregunta que va llançar a l’aire Josep Corioleu, President de l’Ateneu barcelonès al 1888: ‘Per a que Espanya sigui Espanya, Catalunya ha de deixar de ser Catalunya?’. Parafrasejant-lo, no serà que per a que Madrid sigui Madrid, és necessari que Barcelona deixi de ser Barcelona?
Potser per això tants catalans volen marxar, perquè ha quedat clar que mai permetran que ens en sortim, que per a que Madrid sigui el Madrid que molts somien, Barcelona ha de renunciar a ser la Barcelona que sempre hem volgut.
