Venècia és una ciutat única en el món. Canals que acaronen carrers i edificis, gondolers cantant cançons inoblidables, la plaça de St. Marc amb l’església, els palaus, els coloms i les terrasses de les cafeteries curulls de turistes que escolten al violinista que a cau d’orella els hi envia unes notes musicals que no oblidaran; i el Gran Canal amb vaporettos i góndoles que conviden al somni
Amb un grup d’amics vàrem fer un viatge per Itàlia, un país on a cada cantonada hi descobreixes un monument, amb uns habitants, llatins com nosaltres, però que gesticulen, criden més i es distingeixen per la forma de moure’s i vestir.
Tot estant a una gelateria, on havíem anat per assaborir els deliciosos gelats italians, a l’hora de pagar una de les amigues de la nostra colla s’adona que li han sostret el bitlleter de la bossa, on hi portava el D.N.I., targetes de crèdit i diners. Ens aconsellen que anem a la “Questura”(comisaria) per denuncia-ho.
Caminem vora l’aigua en mig de turistes fins que arribem a un edifici vell i humit on hi trobem tres policies. A mi m’intriga aquell ambient perquè sembla que estiguem rodant una pel·lícula italiana. Els policies estan seriosos i formals mentre els expliquem el nostre cas. Nosaltres no parlem italià i ells no saben cap altre llengua diferent de la seva.
Semblava una novel.la de Donna Leon amb el comissari Brunetti que ens interrogava sense entendre’ns ni entendre’l. Amb penes i treballs vam signar la denúncia i vam sortir vora el Gran Canal.
La meva amiga el primer que va fer fou telefonar al banc perquè li anul·lessin la VISA i ja més tranquil.la vam passejar per aquells carrers estrets plens de vida i de botigues. L’endemà li truca la seva filla i li diu que ja han recuperat el billeter. Els diners havien desaparegut però el D.N.I.i la VISA estaven intactes.
Segons va explicar-li la seva família, uns barcelonins van veure una cartera prop d’uns contenidor. Van anar a la comissaria per tornar-la i van dir-los-hi que si eren de Barcelona arribaria primer amb ells que no deixant-la a Venècia. Com que en el DNI hi havia l’adreça, van portar-li a casa seva. La meva amiga s’havia tret un pes de sobre al pensar que ja no tindria de renovar el DNI i l’enrenou que comporta quan s’extravien documents.
Ara Venècia ens recordava a Charles Aznavour amb la tristesa de la seva melodia però nosaltres la trobàvem tan bonica, amb tant encant, amb tantes ganes de gaudir-ne perquè poden haver-hi moltes petites venècies però la verdadera és insuperable.
