El retorn i arrest de la consellera i eurodiputada Clara Ponsatí és un gran esdeveniment que marcarà història. És el primer cop que un membre del Parlament Europeu és detingut malgrat gaudir d’immunitat i no cometre cap delicte flagrant. El timing és perfecte, atès que dimecres 29 hi ha ple a Brussel·les i fins i tot Llarena li reconeix el dret a anar-hi. Tindrem temps d’analitzar tot això a fons. Quant a l’objecte d’aquest article, la decisió de Ponsatí agreuja la crisi reputacional del govern perquè deixa molt en evidència el conseller Elena que n’ha ordenat la detenció i·legal, i la consellera Serret, l’ex-exiliada que s’acomoda al seu judici davant la in-justícia espanyola.
Qui tingui edat per recordar el tripartit entre el PSC, Esquerra Republicana i Iniciativa entre 2003 i 2010 probablement sentirà ara un déjà-vu, una repetició de la història en forma de farsa molt ridícula. Es tracta d’humor negre, esclar, perquè aquest govern en minoria absoluta i tripartit de facto està marcat per una claudicació nacional accelerada.
L’epítom del desgavell del primer tripartit que ha perdurat a les nostres retines és la foto de la testa coronada d’espines del republicà Josep-Lluís Carod Rovira en un viatge a Jerusalem el 2005. L’hi va fer en to de broma el president Pasqual Maragall. Com a mínim, tanmateix, aquell tripartit gaudia de legitimitat parlamentària.
Una foto adient per a simbolitzar la manca de nivell polític i intel·lectual de l’actual govern serà la de la recent visita del president Aragonès i consellera Serret a Colòmbia, amb una mini-senyera dominada per l’estanquera, i l’ambaixador de la metròpoli supervisant la reunió. Aragonès té l’estrany do de deixar-se humiliar pels espanyols dia sí i dia també. Quan es ridiculitza el president de la Generalitat, es menysté la dignitat del país i s’ataca l’autoestima de tots els catalans. A Madrid saben el que fan.
Defujo criticar si a Llatinoamèrica han rebut el president de la Generalitat gent de més o menys estatus. El que no té perdó, en canvi, és la buidor d’objectius d’aquest viatge. Si buscaven fotos, els va sortir el tret per la culata. Ha quedat clar que en cap cas cercaven suports per al futur reconeixement internacional de la Catalunya independent. La consellera Serret, en un petit moment que es deuria separar del president, concedí una calamitosa entrevista a La Nación argentina on admeté que el motiu del viatge era “millorar la reputació de la societat catalana” (sic). S’escaquejà d’esmentar la independència malgrat les insistents preguntes. Gosà parlar en nom del seu partit en un viatge oficial del Govern. Serret afirmà que la posició catalana sobre Ucraïna estaria sempre arrenglerada amb l’espanyola (?!). Callà sobre la repressió massiva i l’exili, i no defensà el president Puigdemont de les fake news sobre la trama russa. El president Aragonès també es protegí només ell mateix, tot oblidant que representava tots els catalans, el 21 de març davant la comissió Pegasus del Parlament Europeu. L’Executiu es fa el suec quan s’ataca l’honorabilitat del president Puigdemont i dels CDRs. Curiosa marca de la casa dels que volen representar la “Catalunya sencera”.
El governet dels 33 diputats no té rumb. Només sap que vol mantenir el poder autonòmic, perquè ara “li toca” manar a ERC. Es mou amb discursos curulls d’eslògans genèrics i llocs comuns. Avorridíssims. La popularitat perduda no li tornarà amb wokisme ni amb un populisme cada cop més hilarant –com per exemple, regalar calces a les catalanes. Com que tampoc no n’hi ha prou amb el control dels mitjans públics i subvencionats, doncs es prova amb cada cop més tics de república bananera. La contínua barreja entre partit i govern, plasmada en declaracions de càrrecs públics i en la incorporació dels colors corporatius d’Esquerra a la comunicació pública de la Generalitat, il·lustren aquesta greu degradació democràtica. Fa la sensació que Esquerra Republicana imposa la seva aposta de renúncia nacional amb el pilot automàtic, sense parar compte de la resta del moviment independentista, ni dels vots a les urnes, ni del Parlament de Catalunya.
Les urnes sempre tornen. I són l’especialitat dels indepes. Más dura será la caída.
