Una gran part de les recriminacions que es fan actualment al país on visc, personificat en el “papus” d’Àngela Merkel, està basada en una imatge ideal d’Alemanya que va començar a formar-se sobre els fonaments de l’admiració que causà l’anomenat “miracle alemany” després de la segona guerra mundial. Aquesta imatge, amb el temps, s’ha convertit en la d’un país ric i poderós que si no ajuda als altres europeus és perquè no vol i per un fonamentalisme econòmic que “imposa” una inflexible austeritat financera als altres estats, caigui qui caigui.
Aquesta imatge, però, té més forats que un sedàs. Ja sé que defensar Alemanya i la Sra. Merkel és com predicar en el desert. Ja sé que una immensa majoria de l’opinió pública creu estar al cap del carrer sobre el tema i ni es preocupa de contrastar opinions diverses. Però jo, tossut que tossut, ja hi torno…
Com tot a la vida, l’actual situació alemanya té una cara positiva i una creu negativa. I no voler o no saber veure aquesta segona és un dels motius dels disbarats (molt “saviament” documentats) que es diuen i s’escriuen des de Paris fins a Nicosia, passant per la Rambla de Canaletes.
De la cara positiva no cal parlar-ne gaire, perquè qui més qui menys ja la coneix: un país més ben governat que molts d’altres i una economia potent, gràcies a haver fet els deures que altres no han fet. És de la cara negativa que vull parlar, que molts ignoren o de la que s’obliden quan es posen a despotricar contra la Merkel i Cia.
Després de la segona guerra mundial, podem dividir la història alemanya en dues parts ben clares: fins a la reunificació i després d’aquesta. En el primer període semblava que les vaques grasses haguessin de durar sempre i que l’economia mundial (i de retruc l’alemanya) hagués de tenir un progrés continuat i imparable. Això va comportar que tots els governs alemanys (del color que fossin) per solucionar més d’un problema a Europa o a la resta del món fes servir la que s’anomenava irònicament “la diplomàcia del xec”, és a dir, ajudar sovint amb diners a treure més d’un carro del pedregar. Els alemanys tampoc van ser gens gasius en el tracte amb els paisos que havien sofert sota el règim nazi. Era una mena de penitència que s’imposà el país, no sols com a preu necessari per tornar a ser acceptat en el concert de la familia internacional, sinó per un profund sentit de justícia de les noves generacions alemanyes. En aquells quaranta anys es van agafar compromisos que després van ser un primer pes feixuc per l’estat alemany. Però això, sense altres factors no hauria estat tan greu.
La reunificació va portar una nova càrrega, i grossa: la necessitat de refer l’Alemanya oriental, que el règim comunista havia arruinat completament i de la que, sense aquesta ajuda, hauria emigrat tota la població. Fins avui aixó ha costat uns dos-cents mil milions d’euros, i aquests diners falten per a altres obligacions de l’estat, que ha hagut d’estrényer el cinyell com fos. Hi ha qui vol relativitzar aquesta xifra i diu: pensem que molts d’aquests milions han anat a parar a les butxaques de les empreses i dels treballadors de tota Alemanya. Els que ho diuen, però, no tenen en compte que aquests diners llavors han faltat per altres necessitats del país. I aixó es veu cada cop més clar. Agafem un de tants exemples, però un dels més visibles i de més repercusió en la vida diária del país.
Un dels factors que li calen a l’economia alemanya per mantenir la seva potència, és una infrastructura de comunicacions (carreteres, ferrocarrils, navegació fluvial i marítima) que funcioni impecablement. Qualsevol trastorn en aquest camp costa milions. I avui hi ha un problema seriosíssim perquè, pràcticament en els darrers vint anys, s’ha fet massa poc per conservar totes les xarxes i instal·lacions existents. Els pressupostos del ministeri d’Obres Públiques han estat insuficients i, a més, la majoria de diners disponibles s’ha abocat a l’Alemanya oriental, i ara la occidental s’ho nota, i no se sap per on començar.
Un problema molt gros, p.e. és el dels 36.000 ponts del país (de carreteres, autopistes o ferrocarrils) molts dels quals o són ja molt vells o havien estat pensats per un tràfec molt inferior a l’actual. Des de la caiguda del mur, el tràfec de vehicles (sobretot de camions) de l’Europa oriental que passa pel país ha augmentat astronòmicament, en unes proporcions mai imaginades quan es van construir els ponts i les carreteres. Ponts a punts neuràlgics del tràfec alemany, com el pont sobre el Rin a Leverkusen (Renània) s’han hagut de tancar al tràfec de camions o s’hi ha hagut de limitar aquest sovint. Les marrades que han de fer els transportistes representen una millonada de costos i una pol·lució suplementaria del medi ambient.
Fa poc, per primera vegada des de cent anys s’ha hagut de tancar el canal de Kiel (el canal artificial de més tràfec de vaixells del món) als vaixells de més de 3.000 tones de desplaçament i restringir el pas dels més petits, perquè una de les escluses, amb danys molt greus, no funciona, obligant als vaixells a donar la volta a Dinamarca amb un augment dràstic del cost del trasport. La reparació costarà molts diners i molt de temps.
A moltes ciutats (sovint pels danys que produeix el glaç a l’hivern) l’estat de l’asfalt dels carrers és deplorable, amb forats que obliguen a conduir fent slalom. S’estima que per posar a to els ponts, carreteres i xarxa viaria del ferrocarril, caldrien en els propers vint anys dos bilions d’euros, que ningú no sap d’on podran sortir.
No parlem ja del problema demogràfic (comú a tota Europa) que fa que ja ara (a pesar de uns tres milions sense feina) les empreses tinguin dificultats per trobar treballadors especialitzats, sense els quals no poden mantenir el grau actual de producció. Però si que hem de parlar de les conseqüències de la crisi financera mundial i sobretot de l’europea. I aquesta, amb tots els compromisos que ha agafat Alemanya, amb els diners que ha ingressat als fons d’ajuda europeus i les garanties que ha acceptat de donar als altres, poden representar pel país en el cas pitjor (que no es pot pas descartar) una pèrdua de mig bilió d’euros. Cap altre dels paisos que somiquen fan un esforç semblant de solidaritat. I tinguem molt present que sense comptar aquest mig bilió de possible pérdua, el deute públic alemany a finals del 2012 va passar ja dels dos bilions d’euros.
I al damunt de tot plegat, i encara que en comparació amb aquestes xifres exorbitants sembla que no sigui res, ara les inundacions del maig passat a les conques de l’Elba i del Danubi representen uns danys que s’estimen provisionalment en més de deu mil milions d’euros.
I ara jo pregunto a tots els que diuen tantes pestes de la Sra. Merkel: és tan estrany que amb el panorama que he descrit, el govern alemany agafi la posició que agafa? Que no vulgui obrir més forats a unes butxaques que ja són prou buides? Hom pot objectar que els diners de rescat d’estats o de bancs no s’usen bé. Però això no ho ha “ordenat” Alemanya. Per les raons que fossin ho han acordat conjuntament tots els governs de la zona de l’euro, sovint amb protestes alemanyes que no han estat escoltades.
En resum, i com he dit al principi, ja sé que predico en el desert. Però seria raonable, crec jo, que tots els que diuen el nom del porc als alemanys tinguessin una mica més en compte que el país porta aquesta creu negativa al damunt, que és tant o més grossa que la d’altres que ploriquegen sense voler fer el que cal per posar remei als seus mals (pensem només en els ministeris superflus a Madrid!) i que esperen dels alemanys que els ajudin a seguir vivint tan despreocupadament com fins ara. I els alemanys, cada vegada més tips d’ajudar als altres i que a sobre els hi diguin tots els penjaments del món, cada vegada estan més al darrera d’Àngela Merkel. Qui pot estranyar-se’n?
