ICEC són les sigles de Comissió Internacional de Ciutadans Europeus. Una entitat creada per aplegar organitzacions i persones amb una visió compartida de la democràcia com a fenomen teòric però sobretot pràctic.
Agrupa moviments socials i persones d’Escòcia, Catalunya, Flandes i País Basc, entre d’altres, que paradoxalment dins d’Europa no se senten representats perquè una Europa d’estats no pot satisfer les seves demandes de llibertat i justícia.
Els drets humans també són els drets del pobles, i els pobles que no poder expressar-se, com a nacions sobiranes, queden amputades o perjudicades. Catalunya, la normalitat dels Països Catalans, és un cas d’aquests. Pràcticament no té ni portaveus. Tímidament, algunes entitats independentistes ho intenten. La seva veu, no obstant això, queda condicionada pel context polític de les autoritats regionals o autonòmiques. Un clàssic que es repeteix arreu d’Europa i que des de l’ICEC s’estudia amb deteniment i es desemmascara.
La defensa de la pau a Europa és una prioritat dels demòcrates i per això els conflictes s’han de ventilar als quatre vents a fi que en més profund debat en sorgeixin conclusions de solució. Les nacions sense veu necessiten fer palès el conflicte i expressar la seva repulsa a la submissió que pateixen. Aquesta veu, dins el context europeu, requereix d’una forta coordinació entre aquests perjudicats ja que és una constant històrica que es manté.
Assumir que Europa, com deia Jean Monnet, ha d’ésser un terreny de ciutadans i no d’estats suposa, sense cap mena de dubte, donar veu a les més diverses expressions nacionals que viuen o malviuen en aquests diferents estats. Aquesta exercici, ben reeixit, és el que ha assumit l’ICEC durant 10 anys de forma eficaç.
El mecanisme democràtic, la lleial representació política dels ciutadans, és el millor mètode. Però que passa quan els representants es descuiden dels seus encàrrecs electorals? Què succeeix si la millor democràcia només és un eslògan i el sistema imperant es blinda per ignorar les demandes populars? Passa que sorgeixen els populismes, inútils per progressar i que les acumulacions de forces són ressentiments i frustracions que acaben malament per a tothom.
Els bons estadistes saben que les solucions de consens són impossibles però que hi ha temes bàsics que són imprescindibles d’assumir. I un d’ells és donar veu a les nacions, donar oportunitats a la llibertat i fer valer tota la força dels conflictes, pacíficament. En això, els grups de pressió tenen molta responsabilitat. Poden esdevenir canteres de nous polítics, fidels al poble i vinculats a uns ideals. Llunys de política professionalitzada o dels discursos mediàtics.
En el cas català, sengles entitats independentistes, com Omnium o Assemblea, també han revalidat la seva intenció d’esdevenir un grup de pressió eficaç per defensar els drets dels catalans a la independència nacional. La seva acció, tot i els mitjans emprats, sovint xoca amb la passivitat de la resta d’actors que convergeixen amb ells en el context europeu (principalment, els partits polítics). Així, un esforç majúscul queda enfosquit o sense resultats rellevants. Cal recordar que a hores d’ara no s’ha obtingut cap acord concret de suport mutu dins d’Europa per culminar la independència. En canvi, l’acció social de l’ICEC.NGO ha obtingut suports al Sud Tirol i sobretot a Flandes, a més d’Escòcia. La seva portaveu al Principat, Anna Arqué, segurament ho pot explicar millor.
La dura realitat és que fins i tot el Consell per la República (CXR) ha optat per la complicitat de l’hegemonia francesa (situant-se en la part valona de Bèlgica) quan tenia totes les opcions de complicitat en la banda flamenca. Una paradoxa que se suma a les moltes altres que han fet encallar la tasca a favor de la independència de Catalunya que intenten (o diuen que intenten) els grups de pressió catalans a nivell europeu.
I caldria parlar del que es pot fer a nivell mundial, però això encara seria convenient i més clar, si com sembla el suport al desenvolupament de les institucions catalanes s’ha apartat de la necessitat de reconeixement nacional mutu, com les lleis internacionals sempre consideren.
