Per a un jurista com jo, interessat en temes de base moral com el civisme i la convivència, és un plaer ressenyar aquest llibre, un tractat del professor Juan Manuel Burgos titulat Ètica de la persona, EUNSA, 2025. El mateix dia que a la meva dona li roben el bolso, amb els inconvenients que això suposa, començo el llibre, les primeres pàgines del qual parlen del bé i del mal. L’autor ens diu en la presentació: “El misteri del bé i del mal tenalla tota vida humana” . En efecte, així és per a tota persona, tothom necessiti una fonamentació moral, uns principis ètics que donin sentit a la vida.
L’autor sosté una ètica personalista, definida com a personalisme integral, amb l’objectiu d’assolir l’ordo amoris agustinià com a plenitud ètica, un camí entre les virtuts i els vicis. Per l’autor, l’ètica es dona en cada acció humana concreta, en la mesura que l’home es busca a si mateix i es construeix com a persona. L’ètica és una disciplina normativa, pràctica , que indica l’home com ha d’actuar per a què les seves accions siguin bones. És en un context de llibertat que l’home s’autodetermina moralment. I aquí apareix el relativisme ètic dels nostres dies, que ens arrossega a la pèrdua del sentit objectiu de l’acció humana i que és a la base de la confusió entre veritat i opinió, així com a la justificació exclusivament afectiva de les accions humanes a l’actual món polaritzat.
Tant la llibertat d’acció com la consciència ens permeten gaudir de la capacitat per emetre judicis morals, com la responsabilitat, la satisfacció, el mèrit, la culpa o el remordiment. Hi ha opcions morals donades per una força externa i transcendent al subjecte? No necessàriament, ja que també els ateus es poden sentir vinculats a normes morals. Així, la transcendència no és només la referència a Déu o a la religió, sinó que es pot donar en una perspectiva humanista, basada en la dignitat de la persona i els drets que li són inherents. Aquesta és l’aposta de Maritain o Sartre, des de plantejaments molt diversos.
S’analitza el concepte de valor, definit com “el bé rellevant i amb capacitat de motivació per a una persona (o per a una societat)”; els valors són “generalitzacions de comportaments que possibiliten el perfeccionament o millora personal”. L’autor defensa l’existència de normes morals generadores d’un dinamisme interrelacional que dona lloc a models, a seguir o no. L’autor analitza la teoria de la llei natural com a llei moral, que ha de ser reconeguda per la persona, i en què incideixen elements com la història i la cultura, que poden posar en dubte la seva universalitat, com alguns critiquen a la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948.
Sosté l’autor que no hi ha moralitat sense subjecte actuant. El judici moral és universal i personal; és el centre de la persona. L’autor acaba amb un capítol dedicat a “per què fer el bé”, interessant ja que en el fons aquesta és una pregunta relacionada amb la felicitat o amb el deure. Sigui com sigui, sempre està en joc les opcions sobre la construcció de la persona.
Les darreres pàgines se centren en l’amor com a virtut humana que perfecciona la persona, i per extensió la societat. És aquesta una conclusió profundament personalista, que es podria manifestar de manera sublim en l’ordre social i polític, malgrat que el món actual sembla anar per altres camins. Aquesta obra del professor Burgos ens dona pautes per configurar la vida d’una altra manera, a l’estil de la revolució personalista i comunitària que va exposar Mounier.
