Recorde que els estudiants de València han eixit al carrer a reclamar calefacció per evitar gelar-se a les aules. La desproporcionada resposta de les forces de seguretat front als xiquets de l’institut no és gens fàcil d’entendre i, a hores d’ara, em pregunte en quin maleït moment alçaren la primera porra contra els joves armats amb paper i bolígraf. Ahir al matí, unes hores abans de la càrrega, vaig passar per l’IES Lluís Vives, des d’on es pot vore a la banda del carrer Xàtiva un crespó negre i un gran llençol que mostra unes tisores en al·lusió als retalls en educació. Els carrers de les rodalies, en aquell moment, estaven plens de lleteres i policies preparats, segons hem constat després, per agredir als ciutadans.
Les imatges, els vídeos i els testimonis ploren sang. No em puc treure del cap a la nena que hi ha a la parada de l’autobús sagnant perquè li han obert el cap o les xiques que són arrossegades i espentades a sobre d’un cotxe per dos policies i, malauradament, podria seguir omplint aquest text d’imatges espantoses que mai hagués volgut vore al cap i casal. La degana de la Facultat d’Història ahir a la nit va negar l’entrada a la policia mentre es celebrava una assemblea d’estudiants que, en solidaritat amb els alumnes de l’institut, hui es manifestaran amb una samarreta blanca i un llibre.
Fins aquí els fets però em pregunte si el mal tràngol de constatar com s’ofega la llibertat d’expressió a cops de porra servirà per restablir els drets constitucionals front la violència injustificada o, en acabar tot això, passarem plana com si res. Hi ha qui té la barra de dir que en aquests casos la resposta de la policia és el “normal”. No trobe la normalitat enlloc; més aviat, no aconsegueixo esgotar la meua capacitat de sorpresa malgrat el que he vist en les darreres jornades. Espere, confie i desitge que després d’aquesta amarga experiència els valors de la democràcia tornen al poble i no s’allunyen dels ciutadans d’una forma tan esgarrifosa.
