A l’Europa de finals del segle XIX, i degut als seus enormes problemes interns, hom va titllar l’imperi turc, que llavors tenia encara grans dominis als Balcans, de ser “l’home malalt d’Europa“. Avui al panorama polític català també hi tenim un “home malalt“: el PSC, i la seva malaltia s’agreuja dia a dia. El seu “esclavatge babilònic“ sota la fèrula del PSOE espanyol l’ha allunyat, any rera any, d’un socialisme de la nació catalana com l’havia volgut el malaguanyat Josep Pallach. Això que en èpoques de relatives vaques grasses no comportava excessius riscos per al partit, en la de la greu crisi actual comporta un perill de desintegració que no té res d’imaginari ni de maquinació dels adversaris, sinó que és molt real i de producció completament pròpia.
No cal insistir massa en els detalls de l’evolució que són coneguts a bastament. Mirem-nos només un parell de fets recents, abans de passar a analitzar amb quin panorama es pot trobar el PSC a finals d’aquest any o començaments del que vé.
L’atzagaiada dels diputats del PSC votant a les Corts de Madrid la prioritat del corredor ferroviari central per davant del mediterrani, és a dir votant contra els interessos vitals de Catalunya, no té justificació possible per moltes excuses posteriors que hi hagi d’una part dels diputats. S’ha sabut que, a petició d’altres partits catalans, es va llegir als membres de la cambra el text de la resolució abans de ser votada. Al·legar que els del PSC van votar sense tenir ben clar què votaven (on tenien les seves orelles?) obliga a escatir-ne els motius i això no ens deixa gaires alternatives i hem de constatar que: a) o els diputats no es prenen prou seriosament la seva responsabilitat i voten a cegues allò que els hi posen al davant dels nassos, o no són capaços de llegir un text treient-ne les consequències lògiques, una mena de semianalfabetisme impensable en un diputat català sigui del partit que sigui. b) que aquesta votació representa un fracás estrepitós del cap parlamentari de la fracció del PSC. Si altres no es van fixar en la trascendència del tema, hauria estat la seva obligació de reunir la fracció abans del ple general i haver-ho deixat ben clar. Que llavors hagués deixat a criteri de cadascú com volia votar o que hagués exigit una disciplina de vot en el sentit que fos, són figues d’un altre paner. En tot cas hauria hagut d’evitar que la seva fracció pogués ser motiu d’amarga riota.
L’altre fet és l’actuació ambigua del PSC en les negociacions entre els partits del Parlament català per arribar a un consens ampli abans de presentar el projecte de pacte fiscal a Madrid, refusant que “la clau de la caixa“ la tingui exclusivament la.Generalitat. I l’afirmació de Pere Navarro de que “el concert és una solució arcaica que no encaixa en un context que va cap a l’Europa federal“ sembla indicar que l’home ni té prou clar què es juga Catalunya en la conjuntura actual ni que una Europa federal, si vé algun dia, trigarà encara segurament dècades degut a les fortes resistències nacionals a més cessions de sobirania. Aquesta actuació ha culminat amb la votació del projecte de pacte fiscal, el dia de Sant Jaume, en el que el PSC (amb alguna honrosa excepció personal) s’ha desmarcat de la majoria parlamentaria amb la seva posició de voler compartir “la clau de la caixa“ amb els que ens la buiden des de sempre.
Tot plegat, i sense cap ànim d’acarnissar-s’hi sinó amb molt de greu, ens porta a la conclussió que la manca de definició del partit, volent jugar alhora la carta espanyola i la catalana, fa impossible, entre altres coses, una actuació clara dels seus representants a Madrid. I en els mesos vinents segur que es multiplicaran les ocasions que obligaran a agafar una decisió clara o a fer un ridícul absolut al davant del poble que representen.
En la malaltia del PSC la diagnosi és molt clara, el tractament ho és menys perquè cada “metge“ estira la corda per la seva banda. Un partit polític s’anomena així perquè la seva missió és “prendre partit“ per una causa o un objectiu determinats. Un partit que vulgui defensar a la vegada posicions clarament oposades és tan absurd com un cavall amb un cap al davant i un al darrera. La pèrdua progressiva d’importància del PSC a Catalunya no té altre orígen que la incertesa de quins interessos defensa en un moment en el que els dels catalans i els dels espanyols divergeixen cada vegada més, sense cap perspectiva plausible de millora. I el desig de no perdre electors és precisament el que en fa perdre. Els electors que, com en l’anomenat “cinturó roig“ de Barcelona, voten el partit per les seves sigles PSOE, i els que el voten precisament per les sigles PSC, només poden ser fidels al partit mentre “les dues ànimes“ no siguin clarament incompatibles, com está passant cada vegada més. En el moment en el que el partit hagi de donar suport a decisions que vagin en contra dels interessos d’un dels seus dos grups d’electors perdrà indefectiblement els vots del grup perjudicat. Per veure-ho no cal haver fet grans estudis, és una qüestió de simple lògica humana.
En l’enquesta del CEO de juny, de la gent que vota normalment el PSOE-PSC, 29,1 % van dir que, vingut el cas, votarien “sí“ a la independència, un 41,5 votarien “no“ i un 22,2 % s’abstindria. No cal ser gaire clarivident per suposar que si a les eleccions anticipades (gairebé segures, quan Madrid rebutgi qualsevol mena de pacte fiscal) tots els partits s‘hi hagin de presentar amb una definició clara de quina és la seva postura pel que fa a la independència catalana, el PSC, segons quin sigui el seu programa electoral en aquest punt, perdrà indefectiblement un dels dos blocs d’electors que fins ara li havien donat suport. En resum, la indecisió actual serà insostenible i el partit, en la seva estructura actual, pot córrer el perill de quedar, com a força política, per sota del PPC i d’ERC.
Si es presenta com a defensor de la independència, això comportará el trencament definitiu amb el PSOE i l’aparició d’aquest a Catalunya com a partit separat del PSC. Si es presenta com a contrari a la independència defensant encara impossibles somnis federalistes, o bé es pot produir la separació de l’anomenada “ala catalana“ del partit en una nova formació que reculli el vot dels socialistes sobiranistes, o bé aquest vot (recordem-ho: gairebé un 30 %) anirà a parar possiblement a ERC, a IC-V o als nous partits independentistes.
En tots dos casos, l’ala pro-PSOE del partit, perdrà a Catalunya el pes específic que ha tingut en les primeres dècades de nou joc democràtic. En el cas de la secessió de l‘“ala catalana“, es pot produir una nova estructuració de les esquerres catalanes. Allò que, avui per avui, sembla inevitable és que l’agreujament de la situació nacional catalana comportarà el final del mapa polític català tal com l’hem conegut fins ara. No és gens aventurat de preveure que la crisi europea i la desastrosa política dels governs espanyols, portaran com a efecte col·lateral que el nostre malalt greu es mori, deixant com a successió dos criatures ben diferenciades i vitals: el PSOE-C i un nou PSC que ho sigui de veritat, amb un lloc clar al ventall polític del país.
I no oblidem que el moment de les decisions clares no vindran solament per al PSC. A CiU s’haurà acabat també el temps dels que volen nedar sense mullar-se la roba. Les il·lusions confederals d’un Duran Lleida i les tebiors dels que encara tenen por de seguir en Mas i els seus fins a les últimes conseqüències lògiques, no podran parar el curs inexorable dels esdeveniments i hauran de vigilar de no quedar-se arraconats al marge de la història del país.
