.
Dades que hauríem de recordar molt més sovint:
– 17.000 infants moren de fam cada dia. Més de 6 milions cada any.
– 1.000 milions de persones estan desnutrides (sense les calories imprescindibles per dur una vida activa i sana).
– 1 milió de dones, només a l’Àfrica subsahariana, moren cada any per qüestions perfectament evitables relacionades amb el part.
– 1 infant mor cada 30 segons a causa de la malària.
– Entre 1 i 2 milions de persones moren cada any a causa de la malària, i entre 300 i 500 milions són infectats a l’any, amb seqüeles neurològiques de per vida.
– El 95% d’infectats de SIDA són a països en desenvolupament, on no disposen dels recursos per fer front adequadament a la malaltia.
– El 99% dels infectats de tuberculosi són a països en desenvolupament, amb un resultat de 4 morts cada minut.
La probabilitat de morir durant el primer any de vida, expressada en “per mil” és de:
– Singapur 2, Espanya 4, Xipre 3, Dinamarca 4, Finlàndia 3, França 4, Islàndia 2, Noruega 3, Portugal 3, Suècia 3, Suïssa 4, Alemanya 4, Canada 5, Estats Units 6, Regne Unit 5.
– Afganistan 165, Angola 154, Liberia 157, Niger 148, Sierra Leona 159.
Més brutal és encara la diferència si comparem probabilitats de morir abans dels 5 anys, per 1000 naixements.
– Andorra 3, França 4.
– Angola 260, Guinea Equatorial 206, Liberia 235, Mali 217, Niger 253, Sierra Leona 270.
Sagnant és també la diferència en esperança de vida:
– Canadà 80, Espanya 81, França 81.
– Angola 42, Botswana 50, Burundi 49, República Democràtica del Congo 46, República Centroafricana 44, Costa d’Ivori 48, Guinea Equatorial 51, Guinea Bissau 46, Lesotho 43, Zambia 42, Ruanda 46, Moçambic 42, Sierra Leona 42.
Quan ja en ple segle XXI un llegeix aquestes dades … Només li ve una paraula al cap, i perdoneu: òstia …
Quan un pren consciència del que hi ha darrera d’aquestes dades, ho apartaria tot, ho deixaria tot de banda, i se centraria en resoldre, primer i abans de tot, aquest problema amb majúscules. Al costat d’aquesta tragèdia, qualsevol altra causa queda empetitida fins el no-res.
Paradoxalment, els mitjans, els recursos, les medicines, els metges, el gra, l’oli, el menjar, els professors, els enginyers, hi són. En sobren. Però estan mal distribuïts. Una distància d’uns centenars de quilòmetres, del tot insignificant, són la distància entre la vida i la mort.
Si cada família dediqués un 0,7% a ajudar el tercer món: si ingressa 30.000 euros nets l’any hauria d’aportar-ne 2.100. Si 60.000, 4.200. No ho sé vosaltres, però les meves aportacions a organitzacions que treballen sobre el terreny estan molt lluny d’aquest 0,7%. Hauríem, per tant, de ser capaços de passar de la indignació a l’acció, i començar, perquè no, aquest mateix Nadal incrementant la donació mensual a ONGs solvents, tantes com n’hi ha.
I, per acabar i sens perjudici de tot l’anterior, demanaria al Govern que en aquesta solidaritat obligada anomenada impostos on pots arribar a donar fins el 43% del que guanyes, en lloc de destinar els meus diners a què els nens de Badajoz puguin comprar-se una playstation o els seus pares puguin tunejar-se el cotxe, els destinés a començar a donar la volta a aquesta situació inacceptable: l’existència d’un món super-ric al costat d’una tragèdia humana de proporcions dantesques, i que, sorprenentment (i vergonyantment), no ens fa perdre el son.
